dimecres, 2 de juny del 2021

Henri Désiré Landru (I)

Per qüestions que no vénen al cas, ha caigut a les meves mans una biografia curta d’Henri-Désiré Landru (París 1869-Versailles 1922). Va ser un bon estudiant, que cantava al cor de l’església parroquial de Église Saint-Louis-en-l'Île, on va arribar a ser sots-diaca. No va arribar a estudiar arquitectura, però va ser empleat del despatx d’arquitectes Bisson-Alleaume-Lecoeur des de 1889.

Es va casar amb Marie-Catherine Rémy el 1893, després d’haver-li fet una filla i d’acabar el servei militar. Per seduir-la havia mentit dient-li que tenia el seu propi bufet d’arquitectura. Entre 1894 i 1900 va tenir encara tres fills més, 2 nois i una noia que de grans es van canviar el cognom Landru pel de Rémy.

En set anys exerceix 10 oficis diferents i canvia 15 vegades d’empresa, empès per les dificultats econòmiques que impliquen quatre fills. Emmerdat en diferents estafes és condemnat a presó i protagonitza un intent de suïcidi que farà que el declarin en “un estat mental malaltís que, sense ser una bogeria, ja no és tampoc un estat normal”. Aquest diagnòstic li valdrà sortir de la presó. Però Landru ja havia entès que, per viure del delicte i de l’estafa, calia que les dones no el poguessin denunciar i, possiblement, la por a la presó i una possible deportació a Guyane, van encendre en ell la necessitat d’eliminar les víctimes.

Canviant d’identitat diverses vegades i prosseguint amb fraus i enganys diversos, arriba al 1914 i publica anuncis a la secció de Mariages de diferents diaris, molt comú en les publicacions de l’època. S’anunciava vidu, en posició econòmica folgada i disposat a adaptar-se a qui el volgués per marit. Buscava dones amb poques o nul·les relacions socials i familiars; no pas riques, però amb un cert benestar i vídues o solteres. El mètode no era gens complicat: prometia matrimoni, protecció i convencia a les víctimes perquè signessin poders que li permetien disposar dels seus bens. Després les assassinava, les esquarterava i en llençava els cossos a rius i llacs o bé els enterrava. Els caps, mans i peus els cremava. Per justificar les seves absències feia creure a la seva pròpia família que era antiquari, els visitava amb regularitat amb petites estances i els mantenia econòmicament amb generositat.

La seva activitat delictiva durarà fins el 1919 i va significar la mort d’11 dones. Com que eren temps de guerra, la seva detenció va ser complicada perquè va usar més de 90 identitats, difícils de verificar i seguir a causa del conflicte. Per a la comissió dels crims llogava diferents mansions aïllades. A la de Gambais, al departament de les Yvelines, els veïns van denunciar pudors fortes i nauseabundes provinents de la casa i es van produir denúncies de desaparició de dues de les víctimes. Després d’una àrdua investigació detenen Landru a Paris el 12 d’abril de 1919.

Va començar una exhaustiva investigació que va dur a la policia a determinar que Landru havia contactat amb 283 dones. A la casa de Gambais hi van trobar restes humanes calcinades de dents, cranis, mans i peus. També van trobar garatges on emmagatzemava mobles i pertinences de les víctimes a l’espera de vendre-les. Tot i així no es trobà cap prova evident i definitiva: cap dels cossos va ser localitzat i no es va poder identificar cap víctima. Malgrat tot, i basant-se en les evidències circumstancials, Landru va ser condemnat a la guillotina el 30 de novembre de 1921. El judici va estar ple de declaracions intempestives i ocurrents de l’acusat enfrontant-se amb eloqüència a jutges i fiscals. Preguntat pel president del tribunal si els seus fills no preguntaven sobre l’activitat del seu pare, ell va respondre: “Quan dono una ordre als meus fills, Sr. Jutge, ells obeeixen. No busquen el perquè ni el com. Em pregunto com educa vostè els seus!”

Finalment, a les 6 i 10 minuts del matí del 25 de febrer de 1922, el botxí Anatole Deibler va fer caure la guillotina a la presó de Versailles i la testa de Landru va rodolar amb un lleuger somriure als llavis.

La vida d’aquest assassí en sèrie ha produït una quantitat ingent d’articles, llibres i pel·lícules. El forn on cremava les víctimes va ser venut a un col·leccionista i la casa de Gambais va ser un restaurant. També van ser venuts diversos dibuixos i notes del condemnat. S’han composat multitud de cançons i s’han editat còmics. Obres de teatre, espais de televisió, emissions radiofòniques i fins i tot algun joc electrònic. Potser el més curiós de tot, però, són les més de 4.000 cartes d’admiració, la gran majoria de dones, que va rebre Landru a la presó, de les quals almenys 800 eren peticions de matrimoni.