A mitges he sentit avui Vicki Bernadet entrevistada per
Mònica Terribas parlant dels abusos sexuals dins l’església catòlica. En el
transcurs de l’entrevista han donat pas a la trucada d’un noi de que volia
explicar el seu cas. I dic volia perquè en realitat l’han explicat elles dues.
I vull destacar que eren “elles” perquè això dona a la cosa el que avui se’n
diu “perspectiva de gènere”.
No sé si us heu trobat amb el cas del “malalt suplantat”. M’explico.
És el cas d’aquell home que va al metge amb la seva esposa. Ell és el malalt i
el doctor fa preguntes al pacient de manera que pugui explicar el que li passa,
però, sorprenentment, és la dona qui respon. Ell, mut i abaltit, es limita a
confirmar amb monosíl·labs, o ni això. En sortir, la dona encara li retreu que
si no fos per ella el metge encara no sabria què li passa. L’explicació “científica
amb perspectiva de gènere” és que els homes no verbalitzen i que per això són
pobres éssers que no resolen els seus problemes correctament; perquè per
solucionar problemes no hi ha res com explicar-los arreu, fins per la
televisió. En això elles en son mestresses i ames, com deia aquell amb paraules
més gruixudes.
El pobre noi d’aquest matí ha estat un d’aquests casos.
Elles dues, totes dues, en lloc de mostrar comprensió com haurien fet amb una
dona, han dedicat els dos minuts de la trucada a criticar l’actitud del jove
(30 anys): que si no dius les coses pel seu nom, que si no vas explicar el teu
cas quan calia, que si necessites que algú t’ajudi, etc. Tot tòpics de la “perspectiva
de gènere” que, sempre, és la femenina com si el masculí no existís.
Homes i dones som diferents –elles són les primeres en
marcar les diferències que creuen que les afavoreixen– i per això enfrontem la
vida de maneres diverses, unes maneres que el fet de ser d’un o altre sexe
condicionen, mal els pesi. Els processos de culpa o dol son vistos i resolts de
manera individual, amb variants infinites, depenent de les vivències, el caràcter
i la manera de ser de cadascú. I el sexe també hi té a veure. Que les senyores
Terribas i Bernadet donin lliçons per la ràdio, que no els són demanades, de
com enfrontar processos tan complexes com aquests, em sembla fora de lloc i de
to, però que a més ho facin des de la perspectiva del “seu gènere” sense cap
empatia per l’altre, ho trobo francament penós i poc digne d’elles mateixes.
No, no tots som pops.
