Porto el meu fill a urgències del CAP de Torelló. Un dolor
sobtat que no remet, ens fa anar a veure el metge perquè volem
estar segurs que no es tracta de res greu. En arribar, la doctora ens diu que
tenen una urgència fora de l’ambulatori i que trigaran una estona. Al final,
van ser 40 minuts. La infermera ens fa passar, pregunta al pacient què li
passa i ell li explica. No ens convida a seure, no es presenta i la conversa
va, poc més o menys, així.
– Què et passa?, mentre mira la pantalla de l’ordinador
i escriu alguna cosa.
–
Estava assegut... (explicació concreta i
sintètica, el meu fill és cartesià).
–
T’has pres alguna cosa?
–
No...
–
T’has posat escalfor?
–
No...
–
Un altre dia, abans de venir, et prens un
analgèsic i et poses alguna cosa calenta. I si no et passa
llavors vens...
(Que traduït vol dir: “per una tonteria estúpida com aquesta
que m’expliques, no cal que em vinguis a tocar els pebrots; vine quan et
caiguin les llàgrimes, tonto!”).
Ella encara no ha aixecat els ulls de la pantalla. Jo li dic
al meu fill que segui, perquè el veig patir pel dolor, però ella, sempre
amatent, contesta ràpid:
–
No cal, de seguida t’atendrà la doctora... vaja, com vulguis...
(Que traduït vol dir: no em dona la gana que seguis; aguanta’t,
tonto; home hauries de ser!).
Sortim del despatx de la infermera castigadora–renyadora i
esperem cinc minuts més asseguts a fora. La doctora ens fa passar.
Correctíssima.
......
Quan un hom entra en un despatx, solen convidar-te a seure;
si qui hi ha a dins no et coneix, es presenta tot llevant-se de la cadira i t’adreça
alguna frase amable i banal. Tothom és perfectament capaç d’entendre que, a
voltes, els humans ens espantem per una dolència i actuem de manera poc lògica.
Aleshores acudim al metge. Pot ser que aquella infermera estigués molt ocupada
i que pensés, des de la seva sapiència, que ens podíem haver quedat a casa i no
molestar-la. Però no té raó, està equivocada i a la classe de P3 de la facultat
d’infermeria li haurien d’haver explicat que la seva feina, en el 95% d’ocasions,
serà la de dir al pacient que no té res, o que el que té és lleu i que amb poca
cosa es posarà bé. Perquè el pacient té tot el dret d’acudir al seu metge, o
infermera, i que li digui això: vostè no té res. Quan el metge hagi ho hagi constatat,
aleshores han de venir els consells, com ara el que ens va donar al principi la
senyora infermera.
És a dir, cal ser oportuna i respectuosa amb el pacient, cal
aixecar la vista i veure quina cara fa, cal ser educada, correcta, tampoc
necessitem que ens rellepin. És possible que a les facultats d’infermeria no ho
ensenyin això; segurament és perquè se sobreentén que és de sentit comú, que va
amb la vocació.
