Absent uns dies de la realitat del país, una absència
higiènica diria jo, torno a la feina i, en la primera conversa amb un vell conegut
surt el “full de ruta” del procés. Me’l llegeixo. No em sorprèn, en
contraposició de les impressions expressades pel meu amic. Acusa als seus signants
d’ambigüitat i de continuar amb la fraseologia de sempre. I és que l’estratègia
és l’estratègia, sí. I la primera norma del bon estratega és definir què, però
amagar el com. Perquè el com és la mare dels ous de la victòria i això val tan
per negociar una compra com per generar processos. És cert que els qui estem
fora dels centres de decisió voldríem tenir més element de judici per a
recolzar, o no, un determinat objectiu. Però com en tota bona estructura
organitzativa hi ha algú que pren la decisió final, i aquesta, moltes vegades,
no estava prevista en cap pla de contingència, no hi havia pla B.
En el transcurs d’un procés concorren multitud d’actors i
factors imprevisibles i que exigeixen agafar per sorpresa i sense arguments al
rival. És per això que no es pot anar al lliri a la mà i mostrar el primer dia
totes les cartes, perquè aquesta és la millor manera de perdre. Per tant, a
tots els estrategues de cafè, la primera lliçó: al rival, ni aigua. Aquest és
un principi objectiu. La subjectivitat entra quan juga la confiança en qui mena
el procés, però aquest ja és un altre tema.
