divendres, 12 d’abril de 2013

L’estranya parella


No és que trobi estrany, o antinatural, que la Forcades i l’Oliveres vagin plegats pel món; crec que hi ha moltes coses que comparteixen. El que els converteix en una parella estranya és el manifest que han concebut entre tots dos. Me l’he llegit diverses vegades i fins i tot m’he empassat l’entrevista, una mica cuinada, que el Jaume Barberà els va fer a TV3 –amb “curioses” imatges de fons–.
Amb algun capgirell, el text és prou acceptable, i la idea d’un procés constituent no és gens menyspreable. Alguna d’aquestes hipèrboles, per exemple: quan diuen els impulsors que el model socioeconòmic ha fracassat, els dono la raó. Però quan invoquen l’opció assembleària no ho puc entendre: que no ha fracassat sempre també? D’altra banda, manifesten no voler presentar-se a unes eleccions, però en l’entrevista semblen reservar-se un paper de comissar polític que no m’agrada ni en pintura. Després ve allò de “de baix a dalt”, però el mateix Oliveres diu que (Vilaweb, 12.04.2013) “Si no sumem CUP, ICV i moviments socials, haurem fracassat”. Així en què quedem? La seva crida és realment àmplia, universal, o va solament dirigida a les elits de l’esquerra? De forma velada, durant l’entrevista, donen a entendre els dos signants que l’ANC o les mateixes CUP els han donat el vist i plau, però al capdavall han de matisar que solament han mantingut “contactes informals, personals”. En definitiva, són a les beceroles.
Però el que més m’aixeca les antenes, les alarmes, són els deu punts de la “llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts”. Lamento molt que dues persones a qui atribuïa una visió oberta i justa parlin en termes que em sonen a totalitaris amb mots i conceptes com expropiació, deute il·legítim, no als acomiadaments, democràcia participativa, no a les privatitzacions, etc. És a dir: com a bons dirigents, ens marquen el camí; ens diuen el què ens cal per ser feliços. Pel nostre bé.
Sabent de la tendència a defensar al senyor Hugo Chávez que té Teresa Forcades, diria que es nota un cert aire veneçolà inspirador. Potser a ella també li ha volat damunt del cap algun ocellet revelador? De moment els regalaré un barret a tots dos. Això sí: sense pardalet, per ara.