dilluns, 29 d’abril de 2013

La miopia bancària


Els bancs semblen abocats al fracàs en la seva relació amb els clients, i sembla que acompleixen aquella màxima que diu que l’home és l’únic animal que, quan cau a l’aigua, fa tot el possible per ofegar-se. Des de fa temps, observo com l’atenció al client es va reduint poc a poc en les relacions que mantens amb una màquina anomenada caixer automàtic. Cada vegada hi ha menys empleats a les oficines, i els que queden gairebé no tenen contacte diari amb els clients. Amagats rere mampares i vidres velats fan feines que ningú no coneix. Quan necessites algun aclariment poc usual, quan vols retrocedir comissions o efectuar alguna reclamació, les respostes s’allargassen en el temps. Has d’insistir, sobretot enviant correus, perquè les persones cada vegada són més invisibles.
Els agradi o no, és un error. Ara potser se senten assetjats per clients descontents, però també és l’hora de donar la cara, explicar-se i disculpar-se en directe, perquè sinó, a curt termini, es trobaran cada vegada més humanament rebutjats i el negoci se’n ressentirà. Perdre el tracte personal, la proximitat, sempre ha tornat malestar i pèrdues. Ara, que sentint el crack del senyor Fainé, no crec que canviï gaire, tot això. Fa poc, vaig sentir que responia aïradament a la lleu crítica d’una periodista de TV3. Ella li deia que com recuperarien la confiança perduda, i ell, altiu i prepotent, enfadat, contestava: “I si no ens els du a nosaltres els diners, a qui els durà?”. Amb aquesta actitud, no anirem enlloc.