Hi ha dues maneres de deixar un càrrec de rellevància,
pública o privada: amb dignitat i sense dignitat. Els indignes no suporten
veure’s apartats de la primera línia, de les multituds, i de tant en tant han
de treure el cap per dir que encara viuen. És el cas del senyor Aznar, que,
quan sembla que està tranquil, treu de nou aquell dit acusador i messiànic que
ens assenyala el camí correcte. I també li passa al senyor Rodríguez Ibarra,
insigne extremeny, que rebrota quan menys l’esperem. Als catalans ens té un
sentiment especial: es veu que no li agradem gens. Per això no perd punt per
presa i de seguida que pot ens compara amb feixistes com Hitler o Mussolini.
Redéu quina mania! Es veu que ells no van patir aquests monstres, perquè sinó
es guardarien prou d’invocar-los una vegada i una altra. Com ja he escrit
altres vegades, aquestes referències resulten un insult pels ciutadans que van haver de suportar aquelles
dictadures que van dur a Europa a la pitjor guerra de tots els temps. La
inconsciència que demostren fa que les meves orelles patinin sobre paraules
estúltiques, xerremequeria estúpida. Endut per la paranoia fòbica, confon (en
paraules de Cela, perquè ho entengui) “el
culo con las témporas” i compara la decisió d’un parlament escollit a les
urnes, amb l’acció colpista de Tejero. De veres que em costa veure-hi el
paral·lelisme. Es necessita barra, senyor Ibarra!
Publicat a la Vanguardia del 09.03.2013
Publicat a la Vanguardia del 09.03.2013
