Malgrat els seus esforços, Pere Navarro no va poder evitar
la imatge d’estar molt a prop del PP. Navarro va provar de totes les maneres
imaginades de posar distància entre ell i Sànchez-Camacho, però va ser inútil.
La postura inequívoca a favor del dret a decidir de quatre dels set
participants deixava inevitablement Navarro i el seu federalisme al costat del
PP. El candidat del PSC es va passar la mitat del temps discutint amb n’Alicia,
i l’altra atacant a Mas sense aportar res. Pesaven com una llosa les
declaracions incendiàries dels “compañeros” del PSOE, en moltes ocasions molt
més castradores que les dels visitants del PP.
La
federalitat dels socialistes catalans amb els espanyols no permet gaires digressions
i això lastra amb força les possibilitats del PSC, que sempre ha aparegut com
un apèndix del PSOE a Catalunya. I aquí tremola el federalisme del PSC: com es
pot considerar creïble una alternativa federalista seriosa si la mateixa
organització, que diu regir-se per aquest principi, no permet la discrepància i
la llibertat de vot d’una de les seves federacions? De veres podem dipositar la
confiança en aquesta alternativa? Comprometre’s personalment a que l’Estat
permetrà una consulta, o a que Espanya acceptaria l’opció federalista és un brindis
al sol com una catedral.
