Castella, jo... i d'altres

La fotografia que acompanya aquesta ratlles és d’un capitell de la portada de l’església de Santa Maria de Siones al Valle de Mena, Burgos. La vaig fer aquest agost passat durant una estada que vam fer amb la Carme a la zona de las Merindades. Una merindad és una forma d’organització medieval que comprenia diversos nuclis de població sota el govern d’un merino. Encara que avui la figura del merino ha desaparegut, aquesta zona de Castilla-León conserva encara l’estructura de poblament d’aquells temps. Las Merindades ja no pertany a la Meseta paisatgísticament i humana, sinó que el seu clima plenament atlàntic l’acosta més a la veïna Cantàbria. Fins i tot comparteixen l’antiga cultura pasiega que, molt mitificada, amb prou feines perdura a les valls verdes de les muntanyes.

Mai m’havia imaginat que a Burgos existia un paisatge tan allunyat de la imatge àrida dels seus camps del sud, i això solament es descobreix viatjant (no pas turistejant). Corrent per estretes i solitàries carreteres, deixant-te sorprendre pels pobles i paisatges, et trobes a voltes amb sorpreses com el romànic magnífic de Siones. L’art medieval m’enamora, sigui a Itàlia, a Catalunya o a Espanya. M’enamora i em corprèn perquè imagino el treball dels constructors de fa mil anys, traginant pedres, polint-les, amuntegant-les amb una destresa capaç de deixar-nos esglésies formidables com aquesta. Mil anys i aquest capitell a la intempèrie ha resistit tossudament per fer-nos encara el llengot que el seu escultor va voler petrificar: “Aquí em teniu. Em foto de vosaltres com fa mil anys em fotia de pagesos, bisbes i senyors. Que us aprofiti, perquè d’aquí a mil anys més, quan ja no hi sigueu, jo encara faré la ganyota als vostres hereus!”.
També vam parlar amb la gent del territori, com els propietaris del magnífic i auster castell de Virtus, magníficament conservat. Són ells que ens van explicar la seva lluita amb turistes entestats en visitar el què és “casa seva”, uns turistes mal educats que acaben insultant-los i rebentant-los la porta perquè pensen que “todo el monte és orégano”. Una gent, els propietaris, que s’estimen i tenen cura del castell, que hi viuen permanentment i que n’exploten les terres ramaderes i agrícoles. En realitat, l’edifici és més bonic pel què no té que no pas pel què té. Quadrat, de línies simples, sense obertures, donat el seu caràcter eminentment defensiu, els seus murs sòlids són l’única cosa admirable. La mare, Teresa, i el seu fill, Rosendo, s’estimen casa seva i la seva terra com jo m’estimo Catalunya. El meu respecte per aquesta gent.

Parlo avui de Castella perquè la trobo fascinant, malgrat les meves males relacions amb l’estat espanyol, i per proclamar arreu que la meva profunda i irrenunciable catalanitat no m’impedeix visitar i admirar qualsevol cultura. Tan de bo tothom, també a la pell de brau, comprengués el meu sentiment.

Visca Catalunya lliure i independent!
Català, alatac! (petons, Màrius!).