Ja fa uns mesos vaig visitar un pagès de Sucs, propietari d’una finca de fruiters. Passejàvem pel mig dels arbres mentre m’explicava les característiques de cada varietat, quan vaig veure una garsa dins d’una gàbia. Al costat, una altra gàbia buida. Encuriosit, vaig preguntar a l’home el perquè de la presència d’aquell animal i dels artefactes. Amb un mig somriure em va explicar que aquestes aus es mengen la fruita amb una aplicació digna d’una dieta sana; que s’havien queixat a l’autoritat competent i que la decisió havia estat: capturar les garses i lliurar-les als agents forestals. Aquests les recullen i se les enduen a 250 km i les alliberen de nou. Però el nombre d’ocells no disminuïa i el pagès va anellar algun dels animals capturats i va descobrir, horror!, que retornaven en poc temps al seu lloc d’origen. Evidentment, el mètode ha resultat inútil, les queixes s’ha repetit però... ni cas: les garses continuen amb el seu règim de fruita fresca.
Des de fa uns dies, ràdios, televisions i diaris es fan ressò del problema que signifiquen els senglars que s’han multiplicat per Collserola. Tota vegada que afecta a la capital del país, polítics, naturalistes i ecologistes s’han afanyat a buscar-hi solucions, com més imaginatives millor. És clar, a Sucs són quatre gats i a Barcelona hi ha molts vots per acontentar. Per això algun espavilat ha proposat de caçar-los... amb arcs i fletxes i de nits! Gloriosa solució.
De les garses de Sucs ningú no en parla, en canvi els senglars de can fanga s’han convertit en “el” problema nacional. Atenció a la solució final: segur que serà imaginativa, verda i ecosostinoble... la papanateria habitual.
