Sense comentaris

Bon Nadal!

Al·leluia!

La coral Chorus Niagara d'Ontàrio, Canadà, cantant l'Al·leluia de Händel. Aquesta obra del compositor alemany del barroc, és una de les més celebrades. Les notes escrites pel genial Georg Friedrich Händel ressonen per aquestes dates arreu del món. Moltes corals es reuneixen i les canten, amb la complicitat i participació de l'auditori. Al vídeo hi veureu una interpretació original. En la relativa quietud d'un restaurant canadenc, de sobte la veu d'una soprano s'eleva per sobre dels murmuris i inicia un crescendo formidable de veus esplèndides. Sorpresa entre la gent que no s'ho espera. Poc a poc altres veus es van afegint al discurs musical fins a formar un exemple potent de la força que tenim els humans quan ens unim, fins i tot en una expressió tant feble com el cant. L'escenificació hi ajuda. De mica en mica, els cantaires es van aixecant, alguns s'enfilen a cadires i taules, mentre els oients, ara ja conscients del fenòmen, somriuen i es van sentit transportats per la força de les veus. Tot acaba amb l'al·leluia final aixecant les mans que semblen ajudar la música a elevar-se amunt, amunt...

Els espectadors involuntaris treuen mòbils i càmeres fotogràfiques per captar el moment. Il·lusos, no saben  encara que aquest cant és efímer i que la imatge, en aquest cas, no explicarà res. Precisament és en aquesta fugacitat que rau la bellesa del moment, d'altra banda irrepetible. Vivim-lo!
Poc a poc, els cantaires tornen a seure i tot sembla tornar a la normalitat. Però no. A la vida de tots els que han participat, activament o pasiva, hi romandrà per sempre aquell record tan difícil de narrar.

Us recomano l'enllaç: Händel en directe. La qualitat és molt millor.

L’home? Quin home?

"Es un problema cultural por la idea de que los hijos son de las mujeres y las mujeres se tienen que ocupar de ellos. Desgraciadamente, el hombre tiene esta idea". Aquesta frase és de la diputada europea Licia Ronzulli i la reprodueix Susana Quadrado al seu article a La Vanguardia d’ahir 09.XII.10.

Quan va néixer el nostre fill, sempre vaig pensar que era fill “nostre” (ni d’ella ni meu, si aquest estòlid sentit possessiu que tenim és defensable) i m’he ocupat d’ell fins al punt de renunciar a treballs, viatges, sopars, i altres coses menudes, per tal d’estar al seu costat. Tot i així, a voltes se m’han escapat moments importants i el dolor per aquestes pèrdues no és fàcil, per a mi, oblidar-lo. Mai, però, n’he fet culpables als altres: si un dia vam prendre la resolució de tenir un fill, aquesta era la nostra decisió i n’havíem d’assumir totes les conseqüències i renúncies que això comporta. He de dir que no m’he penedit mai de les renúncies; ben al contrari, m’han reportat alegries de les quals em quedo solament amb una: tenir al costat el meu fill, una persona madura, lliure i equilibrada que es forma amb il·lusió pel seu futur.

“La mujer debería poder tenerlo todo: profesión y maternidad…”. Sembla que l’home no compti per res, i que el dret a la paternitat sigui marginal. El rol que s’ha assignat a l’home, no ha implicat la pèrdua del dret a exercir de pare? Siguin homes o dones (jo no faig distinció de sexes, al contrari de moltes feministes de cul de cafè), no puc sentir cap mena d’admiració pels personatges que, com la Sra. Ronzulli, utilitzen els seus fills per a manifestar les seves frustracions i mancances. Ni tampoc aquells que, des de qualsevol tribuna, com la Sra. Quadrado, en fan bandera convertint reivindicacions justes i lloables en anècdotes personals. Com a home, en particular, lamento especialment la frase “Desgraciadamente, el hombre tiene esta idea". En aquest “hombre” s’inclouen tots els homes de món mundial. Fins i tot jo, pobre mortal, que he fet el què la Sra. Ronzulli no ha sabut fer: renunciar per amor. La pròpia condició humana condemna a qui tot ho vol, a perdre el que és important. I una reflexió: mentre hi hagi dones que s’entestin en separar-se cada vegada més dels homes, en lloc de lluitar l’un al costat de l’altre, no avançarem. La meitat de la humanitat són dones, però l’altra homes. És lamentable comprovar que els mecanismes de poder no tenen sexe.