 |
| Imatge apareguda en un article de VilaWeb de Tina Vallès. Sense menció de l'autor. |
Es pregunta Maria Àngels Viladot (diari Ara, 9/04/2019, pàg.
28): Ens podem permetre ser gracioses,
les dones? I es veu que, segons un estudi d’un tal Jonathan B. Evans de la
Universitat d’Arizona (2019), la resposta és que no perquè aquesta faceta les
penalitza socialment i laboral. Tot sembla degut a que l’estereotip femení és riure
i el masculí fer riure. Encara es pregunta si “això té alguna cosa a veure amb el fet que hi hagi menys CEO femenins
que masculins”. Suposo que CEO respon a l’abreviatura anglesa de Chief Executive Officer, i no al Centre
d’Estudis d’Opinió.
I ens parla del sostre de vidre que evita que les dones
escalin en certes àrees laborals, perquè no poden fer riure. Aquesta obsessió
de voler fer les coses igual que els homes, usant el mètode i les eines que
ells usen, fa perdre coherència al feminisme. I tot perquè la natura, les
hormones i tot el que vulgueu, s’entesten a que homes i dones siguin diferents.
Si les dones pretenen influir i canviar la societat i els estereotips d’allò
que anomenen patriarcat seguint els mateixos camins i copiant maneres dels seus
companys masculins, no cal fer l’esforç perquè no anirem enlloc. Aleshores veig
refermada la meva sensació de que el que vol el feminisme no és fer avançar la
ciutadania cap quotes de benestar superiors, sinó que el desig real no és altre
que el poder.
He de dir que hi ha dones que em fan riure molt i altres que
més aviat em fan pena quan expliquen un acudit. I amb els homes em passa igual.
No sé en quina proporció (no sóc Jonathan B. Evans per poder fer-ne un estudi
seriós), però els efectes d’un acudit mal contat són tan devastadors quan l’explica
una femella que quan l’explica un mascle. També trobo curiós que, quan es
demana a una noia què espera d’un noi, una de les qualitats que esmenten és “que
em faci riure”. Estem doncs aquí: el mascle fa el que la femella espera d’ell.
Els estereotips afecten negativament també els homes, i són
també per a ells un sostre de vidre. Recordo les cares de pares i mares d’una
escola quan, en el primer dia de curs, van saber que el professor de P3 seria
un... noi! Va patir més d’un curs les mirades de desconfiança que li etzibaven
progenitors i, fins i tot, alguna companya, en veure’l rebre els nens amb
gestos d’afecte. Una sospita perversa.
Per acabar, dir que la darrera frase de l’article em posa en
guàrdia (i no pas com a home, sinó com a simple integrant de la humanitat
sencera): “Donem una mica de folgança a
les narradores de bromes, i serem part de l’impuls cap a un canvi del tot
necessari”. O sigui, riem encara que no sigui graciosa? Potser és una
manera subtil de demanar “quota d’humor femení”? Ja em veig forçant una
riallada, ensenyant molt les dents, per la brometa de la companya “quotada”.
I ja em perdonareu que us doni un consell: si creieu que en
un moment donat heu de ser gracioses, sigueu-ho, amb naturalitat i sense
esperar que tothom us rigui la gràcia: a voltes no som graciosos per a tothom, ni els homes.
I quan sigueu una CEO ja veureu com us les riuran totes, les gràcies.
