(conte per a ser llegit amb la mà esquerra)
En Pere era
un adolescent normal dels anys 70. Des del nom fins les notes de l’escola,
passant pel vestit i el calçat i els seus gustos a la migrada taula eren d’allò
més normals. A classe es portava bé: anava al col·legi de La Salle i els
homenots de la bragueta immensa li feien més aviat por. Sobretot un que
es deia Víctor Castro i que era de Ciudad Real. Com que es trobaven a l’edat
del “canvi”, en previsió de possibles pecats, els hermanos els parlaven
de sexe i, sobretot, de la maldat d’acostar-se, ni que fos amb el pensament, a
una noia.
Dir que els
parlaven de sexe és un eufemisme, com ho
era el llenguatge que usaven aquella colla d’escarabats reprimits. Paraules com
“tocaments”, “pensaments impurs” i d’altres farcien l’intent dels frares de
castrar-los, si més no fins el sant matrimoni. Vist amb distància, era allò de
“com que jo no puc follar, tu tampoc”.
Mentrestant,
el cos d’en Pere anava fent la seva, malgrat la mentalitat obtusa del clero, i
una matinada calorosa d’estiu el noi es va llevar moll. De seguida va veure que allò
no era pas pixum, sinó una altra mena de substància blanca i un xic enganxosa.
I es va espantar. Com que aquells sexòlegs de pega li havien parlat d’excrescències
purulentes i altres malalties pitjors, a en Pere li van pujar fins a la gola.
No va gosar parlar-ne a casa: la paraula sexe o qualsevol altra que hi tingués
relació no existia al llenguatge dels pares. I de seguida li va venir al
pensament el Miquel, un veí 2 o 3 anys més gran, que sempre li explicava coses
que mai s’haguera imaginat: lo dels reis, per exemple li havia xivatat
molt abans que els pares decidissin que ja era prou ganàpia.
Per això,
aquella tarda va fer per parlar amb en Miquel. El va trobar jugant a billar,
sol, al Cafè de la Clova i allà mateix, tot esguerrant caramboles, aquell
vailet va obrir els ulls d’en Pere al món de meravelles del sexe. Amb pèls i senyals
li va descobrir per a què servia la polla a més de pixar i què tenien les noies
a l’entrecuix. I que una cosa dins de l’altra eren menja divina. I com es feien
els nens i com sortien. I així, en Pere es va convertir en “savi”. I en Miquel
també li va contar que allò de la nit, que res, que passaria més i que, oh alegria,
s’ho podia fer ell solet. Només calia trempar (quatre carícies) i fer anar la
mà amb ritme i saviesa; així, la tita es convertia en l’esca de tots el plaers.
Només arribar a casa, en Pere, aquell noi normal, es va tancar al lavabo i amb
paciència i no sense entrebancs i algun pessic, va arribar a un orgasme primigeni,
iniciàtic i accidentat.
Els dies
següents van ser orgiàstics, perquè les anades i vingudes al lavabo, a
qualsevol lavabo, eren freqüents. La seva mare ja començava a estranyar-se de
tanta anada i vinguda i feia alguna pregunta que en Pere va interpretar com a
interrogatòria. I així va començar a buscar alternatives, com ara racons solitaris
de carrers poc freqüentats, els lavabos de tots els bars del poble, la dutxa o
fins algun portal amb intimitat precària. Com és que havia viscut 14 anys sense
adonar-se que posseïa el poder del plaer gratuït, accessible i solitari? A més,
ara, les noies ja no li semblaven tan bledes.
Tot anava bé
fins que un bon dia, a la confessió mensual dels primer divendres, el mossèn,
que fins aleshores només li perdonava mentidotes i alguna paraula lletja, li va
preguntar “quants anys tens?”, “aviat en faré quinze i un “et toques?” que a
l’acte no va entendre. Però la repregunta, amb una entonació malèvola del
sacerdot, el va fer caure de la figuera. En Pere, vermell com un pigot va
deixar anar un sí inaudible que l’home de negre va captar perfectament. Amb la
veu estrafeta i un to de retret exagerat, va engegar una tirallonga de penes i
càstigs que el pobre Pere patiria si no deixava de “tocar-se”: que si, es
quedaria amb els ossos, que si allò de la ceguesa, que si una taca al front de
color malva, etc. La penitència va ser de campionat i li van caure
un munt de paresontres i avemaries que feia feredat. Trist i abatut, després de
fer propòsit d’esmena, en Pere va complir amb les oracions i va sortir al
carrer disposat a no pelar-se-la mai més.
Però el seu
capteniment li va durar tant com topar-se, quan ja arribava a casa, amb una
colla de noies que saltaven a corda. Aquelles cames nues que es mostraven en
cada salt, els pits incipients i la imaginació d’en Pere van fer la resta i li
va faltar poc per no arribar al vàter de casa.
Allò es va
convertir en un veritable problema els mesos següents, perquè el pobre Pere era
dèbil amb el seu sexe i l’afició a “tocar-se”, més estant prohibit, va
augmentar inopinadament. Així, passar pel confessionari cada mes li resultava
una tortura. Dubtava entre mentir al confessor, escatimar palles i fins deixar
d’anar a la finestreta emprenyadora de l’església. I com que al poble només hi
havia un mossèn, li tocava aguantar els retrets de reincidència que li
recordava l’home cada mes.
Aleshores,
arribà la Santa Missió i va venir a predicar la fe un frare franciscà amb
aquell hàbit marronós, un cordó a la cintura i sandàlies sense mitjons. Un tallat de cabells peculiar i una caputxa
acabaven d’arrodonir aquell mossèn. Arrodonir ve bé, perquè l’home estava
grassó i era reincident al pecat de la gola. Tan era així que se’l veia entrar
al confessionari sempre acompanyat d’una petita maleta. Hom pensava que hi duia
llibres o texts religiosos, però aviat els fidels van descobrir que hi duia
magdalenes i un petit termos de cafè amb llet. Entre admonicions i absolucions
aquell homenet d’aire trempat feia un mos per no decandir-se entre tant de
pecat. Solia aparèixer a l’hora del pati a l’escola i aviat la canalla va
descobrir que, malgrat els seus gairebé 100 quilos i aquell aspecte de bola,
mossèn Hilari era posseïdor d’una agilitat i una habilitat envejables per a
practicar el futbol. En fer els “parells i senars” per triar els equips, el
mossèn era el primer a ser cridat.
Ni que fos
per una vegada, en Pere va veure una oportunitat d’eludir el rector i els seus
sermons i provar sort amb el pare Hilari, i aquell divendres, no sense una bona
dosi de canguelis, va agenollar-se al confessionari del frare rodanxó. De
seguida, li va venir al nas l’olor intensa del cafè amb llet que l’home xarrupava
i que en Pere besllumava en la penombra. Un rotet mesurat abans de començar
l’esporga va sorprendre en Pere que, com sempre, va començar pels pecats
“menors” i va acabar amb un “i m’he tocat 18 vegades”. “Caram fill meu, quina
feinada”, va dir mossèn Hilari. I va començar un breu sermó sobre la necessitat
de no ser tan treballador i amb el consell de no fer enfadar déunostresenyor
amb aquelles cosotes. De tota manera, el to del frare no denotava retret i el
seu to de veu no havia canviat des del rotet preceptiu. El pare Hilari va
acabar dient: “mira fill meu, aquests tocaments ja sé que t’agraden, però no
has de matar tot el que és gras i guardar energia, que et farà falta. Però això
sí: no t’oblidis de la higiene, que no tocar-se no vol dir anar brut; renta’t
tantes vegades com calgui i sense mesura, que un cos ben net és l’alegria de
Déu”. I va acabar amb la penitència pertinent i el sorollet del paper de la
magdalena que estava a punt de ser engolida.
Fins al cap
d’una bona estona en Pere no va interpretar aquella dèria per la higiene del
franciscà. Va ser en el moment de la dutxa que s’adonà que amb l’excusa de
rentar bé el flosti de l’alegria, bé podia passar que sense voler, per
descomptat, allò es convertís en una palleta alliberadora i plaent. A partir
d’aleshores quan en Pere anava a confessar-se i el rector li preguntava “et toques?”
ell contestava: “sí mossèn, però només per rentar-me, només per rentar-me...”.
El mossèn, tot satisfet, creia que aquell noi s’havia corregit, mentre en Pere
pensava “beneit sia el pare Hilari!”.
