Pirros va ser rei d’Epir i és famós per haver donat nom al
terme “pírric-a”. Així, una victòria pírrica és aquella que du més danys que no
pas guanys al vencedor. Va ser a la batalla d’Heraclea contra els romans que,
una vegada acabada, ell mateix va reflexionar que “una altra victòria com aquesta i he de tornar sol a l'Epir”.
És el que m’ha vingut al cap quan a la penúltima pàgina del
número 43 del Pescallunes llegeixo: “Hem viscut despropòsits com [···] canviar d’un dia per l’altre el sentit del
c/Sant Bartomeu”. Vull afirmar amb rotunditat que dir que el canvi es va
fer “d’un dia per l’altre” és una
informació que, essent benvolent, és inexacta. Altra cosa és que alguns se n’assabentessin
el dilluns, quan la quiniela ja no valia.
Cal dir que ara, després d’enquestes universals i
procel·loses gestions s’ha aconseguit, finalment, retornar les coses al seu
lloc i ara, aquest pam de carrer ja torna a tenir el sentit que li pertoca, el
que li és natural, vaja. Vull fer constar que el sentit nord que tenia el
carrer em perjudicava, perquè una bona part del trànsit es va desviar de manera
natural cap al carrer Puigdassalit, que és on visc.
No puc entendre com anar contra la voluntat d’un veïns es
pugui tractar com una victòria i exhibir-la com la cua del paó, que és molt
bonica però que és cua i que a voltes no és altra cosa que un destorb pel pobre
animal. Cal mesurar la intensitat de les paraules i l’amplitud del gest, perquè
arreplegar demandes populoses sempre resulta negatiu.
És per això que em sorprèn aquesta revalorització de la victòria
del sant Bartomeu. Perquè serà victòria, però pírrica. I si no ja ho veurem a
les eleccions, a veure quantes baixes comptem d’una banda i de l’altra.
Mentrestant pensem en Pirros, que va ser un gran i generós guerrer, que
enterrava els seus enemics en un gest gens habitual. Però no va tenir un final
gaire galdós: va morir amb 36 anys a Argos, però no pas en combat, sinó d’un
cop de roc que li va ventar una dona des del balcó de casa.
