Ja sé que la broma és fàcil i que fa de tot menys gràcia,
però no ho he pogut evitar en sentir i llegir el gir que Josep Bargalló vol
donar al model d’immersió lingüística. L’afició desmesurada que Ministres i Consellers
d’ensenyament tenen per deixar petjada del seu pas per la Conselleria o Ministeri,
és proverbial i fa tremolar un col·lectiu, el dels ensenyants, prou putejat per
totes bandes. Sembla mentida que en aquest país, en el qual el tema de la
llengua és especialment sensible, hi hagi potiners que facin propostes il·luminades
sense tenir en compte per a res els professionals que exerceixen cada dia la
seva professió de mestre. Així, posar en dubte que a Catalunya s’ha d’ensenyar
en català, no pot aixecar res més que un estat d’opinió irritat i belicós. D’altra
banda, la interpretació que en fan els cavernaris espanyols no s’ha fet esperar
i el Mundo proclama en portada que “La
Generalitat admite ya que la ‘catalanización total’ amenaza el espanyol”.
Està bé que la Conselleria bargalloniana vulgui aportar el seu granot de sorra a la línia
educativa actual, però quan es toquen els voravius dels fonaments del sistema,
que afecten directament al col·lectiu d’ensenyants i ciutadans, cal ser curós i
no entrar borratxo al cal vidrier. És més, donar arguments als detractors de la
immersió lingüística és una punyalada per l’esquena als qui durant dècades han,
i hem, defensat un model d’èxit i de consens social majoritari.
No tracto aquí de discutir
si el que proposa Bargalló és adequat o no, sinó de la facilitat amb que es
llencen els màxims responsable d’ensenyament a reformes profundes sense
encomanar-se ni a déu ni al dimoni i engegar debats que acaben enfrontant
opinions superades. Llegir avui que “en
molts entorns, el castellà és la llengua majoritària dels alumnes del centre
educatiu i té una presència social molt alta. En aquesta situació, el castellà
s’ha d’ensenyar com a llengua primera dels alumnes” aixeca molta
polseguera, perquè és desterrar totalment el català dels ambients on fa més
falta. La coda del paràgraf confirma la dimissió en la defensa de la llengua
catalana quan diu que es tindrà en compte “especialment
amb parlants que provenen de l’Amèrica llatina”. L’experiència de cada dia
demostra que els sud-americans són un col·lectiu que no mostra cap mena d’interès
en el català. Gloriós, benvolgut Conseller: no faci el wert, sisplau. Més ens
valdria a tots que s’ocupés de procurar recursos materials a les escoles, que
bona falta els fa, i deixar estar elucubracions impertinents.
Enllaç al document: El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya
