divendres, 21 de setembre de 2018

De ser imparcial a semblar-ho


Sentint avui na Montserrat Comas d'Argemir, membre i portaveu a Catalunya de l'associació de jutges “Juezas y jueces por la Democracia”, m’ha caigut l’ànima als peus –encara més– en la meva percepció de la justícia a Espanya. Parlaven, esclar, dels missatges que jutges en exercici han deixat en un xat oficial de la judicatura espanyola. Hi ha tres qüestions que em preocupen especialment. De primer diu, la senyora Comas, que són “casos aïllats”, expressió que em recorda la justificació que ha estat fent servir el PP amb els centenars (o milers) de casos de corrupció que l’afecten. El que potser va començar així, amb una minoria, a base de no actuar amb contundència s’ha convertit en una pesta, en una veritable plaga pudent. Per tant, escudar-se en aquest argument, ens du a suposar que la resta de jutges són immaculats. Però aquesta suposició és més que dubtosa. A veure, la mateixa senyora Comas ens diu que en aquest fòrum hi participen més de cinc mil jutges de tota Espanya. Si bé no tots hi escriuen ni tots són de la mateixa opinió, bé que han pecat per omissió en no denunciar l’actitud d’aquella suposada minoria: uns pocs opinen i uns molts atorguen.
La senyora Comas diu que hem d’estar contents. Sí, perquè cap dels noms que ha aparegut està implicat en els casos judicials contra els polítics i líders socials que han instruït les causes o que les jutjaran properament. Ui, que bé! Jo no n’estaria tan segur. D’entre els magistrats que jutjaran el procés bé n’hi deu haver algun que participi en aquest fòrum i que, per tant, hagi escrit en un breu “totalment de acuerdo con lo que dices, Paco”. També sorprèn la celeritat amb que s’exculpen i es justifiquen sense ni tan sols haver estudiat la “causa”; com han corregut tots a dir que són opinions privades i que si tal i qual. Un dels principis de la justícia, senyora Comas, és que a més de que un jutge ha de ser imparcial, ho ha de semblar. I això ens du al jutge Llarena qui, en plena instrucció, va i sopa amb polítics de reconeguda adscripció a l’anticatalanisme més recalcitrant. Cal prendre nota.
I per últim, el monumental i indescriptible corporativisme que exhibeixen sense pudor els membres de la judicatura: “prietas las filas”. Més enllà de qualificar de desafortunades o d’ofensives les opinions dels jutges bocamolls, ni la més mínima intenció d’anàlisi de la seva inqualificable conducta. No és delicte d’odi qualificar de “virus” els independentistes? És miserable que es jutgi algú per dir mecagumdéu i no per deixar anar que “el cop d'Estat se salda amb vencedors i vençuts o no se salda”. Repeteixo, miserable. No és bo que es deixi corcar el sistema judicial amb la pretesa raó d’una malaltissa companyonia. Ser jutge té prerrogatives molt poderoses, però també unes servituds i renúncies que cal assumir sense reserves.
Com a coda deixaré damunt la taula una qüestió oberta i punxeguda. Em deixa esmaperdut la semblança de les opinions d’una jutgessa dona amb les opinions dels jutges homes, que aquell principi de la perspectiva de gènere, o de la mirada femenina, s’assembli tant a les actituds masculines quan es tracta de salvar el cul, ja sigui el propi o el dels compis. Fa temps, un reconegut notari i admirable jurista, em va comentar que, en termes generals, la judicatura era cosa de dones, més sensibles i més estudioses que no pas els seus companys masculins. I li vaig donar la raó. Ara començaria a posar-li pegues. En fi, molta, molta tristesa senyora Comas.