diumenge, 5 de novembre de 2017

Gestos sí, però eficients i eficaços

Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!

Anselm Turmeda (1355-1425)
Del poema Elogi dels diners

No fa gaires dies vaig rebre una recomanació d’una entitat que no recordo que em recomanava follar més del normal per rebaixar tensions i poder seguir amb força el recolzament a la República. Bé, està molt bé: sempre ve de gust un polvet i més si és pel país. Però és un brindis al sol si el que pretenem és que, a través de mesures d’infrarojos, el gran germà detecti una activitat inopinada sobre la terra catalana. Més que espantar-los, provocarem algun somriure. Un altre dia ens recomanen treure una quantitat de diners dels nostres comptes corrents per de tocar el crostó als bancs. No els vam fer ni pessigolles i provocar més somriures. Però això no vol dir que el petit poder que tenim tots com a ciutadans, consumidors i agents socials actius, no pugui encendre alarmes i provocar tremolors a les estructures econòmiques i polítiques espanyoles. Ha der ser però un gest continuat, massiu, senzill i que no ens entorpeixi la vida quotidiana, ni la nostra ni la dels altres. La nostra societat ha creat instruments que semblen innocus, però que utilitzats amb imaginació i contundència contra els qui en treuen profit directe poden resultar armes temibles.
Una mica d’economia monetària. Fa ja molts anys que van aparèixer les targetes de crèdit, el diner de plàstic, que ara corre per totes les carteres i moneders del món. Quan usem un d’aquests estris es produeixen dues coses: primer, que paguem sense diners i per tant, aquests diners, es queden al banc que els usa pel seu benefici i augmenta el seu encaix (la quantitat de diner disponible a la caixa del banc); segon, com que els bancs no fan res de gratis, cobren comissions substancioses als comerços que accepten pagaments amb targeta. Avui les comissions representen un ingrés molt important pels comptes d’explotació dels bancs.
Què passaria si deixéssim d’usar les targes per pagar les nostres compres? Per a fer-ho, els clients aniríem el dia 1 a treure una quantitat de diners inusual, i  es generaria una necessitat d’efectiu a la qual el banc hauria de fer front a base de demanar-ne al sistema. Si la demanda fos tant gran es produirien problemes de tresoreria, cosa que obligaria al banc central a modificar la seva política monetària, a augmentar els saldos de caixa engegant la màquina dels diners i provocant així una pèrdua de valor de l’euro. Aquesta de demanda de diners al sistema no és gratis, i les entitats haurien de pagar interessos i comissions pels préstecs rebuts. Paral·lelament, les comissions cobrades als comerços caurien sobtadament, provocant un descens dels ingressos per aquest concepte. Aquests serien els efectes immediats. A curt termini, la rendibilitat de tota la maquinària dedicada a la gestió de targetes baixaria i grans estructures informàtiques i de comunicacions en resultarien afectades. Pensem que cada pagament genera una connexió telefònica que la companyia del servei cobra i també ella se’n veuria afectada. I, finalment, a mitjà termini i si la mesura perdurés en el temps, el valor en borsa de les entitats afectades cauria a causa de la reducció de guanys.
En definitiva, un gest simple, que no requereix esforç, que no entorpeix la vida diària pròpia ni la del veí; és eficaç perquè perjudica directament el sistema i no als ciutadans. I és eficient perquè provoca resultats immediats i duradors. Per tan, recepta senzilla:

a). Calculem l’import dels rebuts que ens carreguen mensualment al compte corrent i reservem aquesta quantitat.
b). Preveiem una quantitat per a altres rebuts de pagament irregular (impostos, assegurances, etc.).
c). Quan haguem cobrat el salari o la pensió anem al banc i retirem la resta dels diners.
d). Paguem en efectiu a tot arreu: súper, benzineres, roba, sabates, etc. Així deixarem un saldo mínim a l’entitat.


És fàcil, molt fàcil. I cregueu, la banca tremolarà i els comerciants ens ho agrairan. N’hem de ser molts, però d’això el nostre poble ja en sap. I recordeu el que ja deia Anselm Turmeda al s. XV: a qui diu "no" fan-li dir "hoc".