Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no"
fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Anselm Turmeda (1355-1425)
Del poema Elogi dels diners
No fa gaires dies vaig rebre una recomanació d’una entitat
que no recordo que em recomanava follar més del normal per rebaixar tensions i
poder seguir amb força el recolzament a la República. Bé, està molt bé: sempre
ve de gust un polvet i més si és pel país. Però és un brindis al sol si
el que pretenem és que, a través de mesures d’infrarojos, el gran germà detecti
una activitat inopinada sobre la terra catalana. Més que espantar-los,
provocarem algun somriure. Un altre dia ens recomanen treure una quantitat de
diners dels nostres comptes corrents per de tocar el crostó als bancs. No els
vam fer ni pessigolles i provocar més somriures. Però això no vol dir que el
petit poder que tenim tots com a ciutadans, consumidors i agents socials actius,
no pugui encendre alarmes i provocar tremolors a les estructures econòmiques i
polítiques espanyoles. Ha der ser però un gest continuat, massiu, senzill i que
no ens entorpeixi la vida quotidiana, ni la nostra ni la dels altres. La nostra
societat ha creat instruments que semblen innocus, però que utilitzats amb
imaginació i contundència contra els qui en treuen profit directe poden
resultar armes temibles.
Una mica d’economia monetària. Fa ja molts anys que van
aparèixer les targetes de crèdit, el diner de plàstic, que ara corre per totes
les carteres i moneders del món. Quan usem un d’aquests estris es produeixen
dues coses: primer, que paguem sense diners i per tant, aquests diners, es
queden al banc que els usa pel seu benefici i augmenta el seu encaix (la
quantitat de diner disponible a la caixa del banc); segon, com que els bancs no
fan res de gratis, cobren comissions substancioses als comerços que accepten
pagaments amb targeta. Avui les comissions representen un ingrés molt important
pels comptes d’explotació dels bancs.
Què passaria si deixéssim d’usar les targes per pagar les
nostres compres? Per a fer-ho, els clients aniríem el dia 1 a treure una
quantitat de diners inusual, i es
generaria una necessitat d’efectiu a la qual el banc hauria de fer front a base
de demanar-ne al sistema. Si la demanda fos tant gran es produirien problemes
de tresoreria, cosa que obligaria al banc central a modificar la seva política
monetària, a augmentar els saldos de caixa engegant la màquina dels diners i
provocant així una pèrdua de valor de l’euro. Aquesta de demanda de diners al
sistema no és gratis, i les entitats haurien de pagar interessos i comissions
pels préstecs rebuts. Paral·lelament, les comissions cobrades als comerços
caurien sobtadament, provocant un descens dels ingressos per aquest concepte.
Aquests serien els efectes immediats. A curt termini, la rendibilitat de tota
la maquinària dedicada a la gestió de targetes baixaria i grans estructures
informàtiques i de comunicacions en resultarien afectades. Pensem que cada
pagament genera una connexió telefònica que la companyia del servei cobra i també
ella se’n veuria afectada. I, finalment, a mitjà termini i si la mesura perdurés
en el temps, el valor en borsa de les entitats afectades cauria a causa de la
reducció de guanys.
En definitiva, un gest simple, que no requereix esforç, que
no entorpeix la vida diària pròpia ni la del veí; és eficaç perquè perjudica
directament el sistema i no als ciutadans. I és eficient perquè provoca
resultats immediats i duradors. Per tan, recepta senzilla:
a). Calculem l’import dels rebuts que ens carreguen mensualment
al compte corrent i reservem aquesta quantitat.
b). Preveiem una quantitat per a altres rebuts de pagament
irregular (impostos, assegurances, etc.).
c). Quan haguem cobrat el salari o la pensió anem al banc i
retirem la resta dels diners.
d). Paguem en efectiu a tot arreu: súper, benzineres, roba,
sabates, etc. Així deixarem un saldo mínim a l’entitat.
És fàcil, molt fàcil. I cregueu, la banca tremolarà i els
comerciants ens ho agrairan. N’hem de ser molts, però d’això el nostre poble ja
en sap. I recordeu el que ja deia Anselm Turmeda al s. XV: a qui diu
"no" fan-li dir "hoc".
