En temps de crisis surten els “jos” amagats que molts portem
a dins i deixem anar efluvis de nostàlgia per tot arreu. Els qui ja tenen,
tenim, una edat solem pensar que abans tot era millor, que nosaltres vam
prendre les decisions encertades i que quan ens pregunten si tornaríem a fer el
mateix en cas de tornar a néixer diem invariablement que per descomptat, que
sí. Uns ho diuen per amagar el seu fracàs i altres per justificar i afirmar la
posició social a la qual han arribat. Només cal veure els polítics socialistes,
i altres esquerranosos, d’aquest país. Tots els qui estan en contra del procés
són personatges que figuren als consells d’administració de grans empreses, ben
asseguts davant del seu gin-tònic comentant displicentment els moviments
socials actuals. Els que havien estat revolucionaris contra el règim
franquista, que van lluitar anys i anys sense esperança contra el dictador, ara
veuen il·lús aquell que vol una Catalunya independent. Diuen que ens
estimbarem, que correm eixelebrats, orats, cap al precipici, que ens
atonyinaran per tots cantons, que no ens voldran enlloc i que patirem molt. És
a dir, diuen a la societat d’avui el que els seus pares els deien a ells, fan
profecies apocalíptiques i d’apologetes del fracàs. Aquesta reflexió sobre el
patiment, l'haurien de fer els joves, no pas nosaltres. Són ells que no tasten
precisament el nivell de vida de l’Europa occidental, sinó que tenen contractes
de merda i sous de misèria i dir-los, que el seu, el nostre esforç, per
aconseguir altres estadis és una merda, que estem sonats em sembla indignant.
No, per aquí no hi passo.
Benvolgut jubilata:
no oblidis la teva lluita. Què hauries contestat aleshores, quan pretenies
tombar la dictadura? Que potser no et deien que era impossible? Et vas aturar
davant la repressió i la frustració? Vas pensar que el teu nivell de vida, i el
dels teus pares, ja era prou bo? Que la teva feina era satisfactòria i que
tenies prou llibertat? Quant d’esforç i frustracions ens va costar tot allò? Jo em jubilaré d'aquí quatre dies, creus que
no em preocupa la meva pensió? Creus realment que penso que els meus fills ja
estan assentats i que viuen a l'Europa occidental? Ells el saben perfectament
els cost del seu futur, o hem de pensar que són uns imbècils? Ara ja no vas amb
jersei, portes americana i corbata i qualsevol moviment que alteri el racó
confortable que t’has construït. És això que els voleu transmetre als joves?
Molts jubilates
demanen calma. Deu ser la que demanava Ovidi Montllor en aquella memorable
cançó –De l'espai no te'n refies mai–
que deia... “Es demana calma al poble. /
No patiu! Es prendran mesures. / Calma! Tranquilitat! / El poble està calmat. /
No s'ha posat nerviós. / I més d'un a pensat: / Home, si paguen millor...”.
No fos el cas que “trenquéssim la fràgil
immobilitat de l’aire”. Aquests darrers dies he anat a totes les
manifestacions amb el meu fill i hem cridat plegats les mateixes consignes. I
m’he sentit bé, molt bé.
