Quan anava a escola
amb els hermanus de la Salle –nou
anys de calvari– en fèiem de tots colors. L’escassetat de recursos pedagògics d’aquella
gent era tan evident que la nostra imaginació anava a tota vela per veure quina
en podíem fer. Tant a classe com al pati, sempre en fèiem bullir alguna que
pogués incomodar aquella gent de bragueta gegantina. Recordo dues marranades
relacionades amb l’orina que ens van proporcionar dues glorioses tardes pel
cabreig desenfrenat que van causar als pobres frares de torn. N’explicaré una.
Per calefacció a les aules hi havia una estufa de llenya que amb prou feines
escalfava la primera fila de taules. Damunt de l’artefacte s’hi solia posar una
llauna de sardines enorme, d’aquelles
que a les botigues usaven per vendre-les a la menuda. Plena d’aigua, aquella
palangana havia de servir per a humitejar l’aire ressec de la classe. Un bon
dia, a l’hora del pati, a algun espavilat li va fer mandra dur l’estri fins a
la font per a reomplir-lo, i sense pensar-s’hi gaire... s’hi va pixar. En
entrar del pati, al cap de poca estona, la classe pudia a pixum de mala manera
i l’hermanu ens va castigar a tots a
ensumar-lo tota la tarda. Ell en va fugir, esclar. La llarga ensumada pixumaire
va ser el resultat de la resposta a la pregunta de “¿quién ha sido?” seguida d’un silenci sepulcral: tots vam callar
com a rates amb la mitja rialla als llavis. “¡Pués vais a quedaros todos hasta las siete oliendo vuestra porqueria!”
ens va etzibar el de la sotana. Immediatament, el “yo no he sido” va anar passant d’una boca a l’altra, a veure si
algú es podia lliurar de l’ensumada, però no hi va haver pietat.
Al Parlament de Catalunya, el passat dia 27 d’octubre, va
votar en secret la proclamació de la República Catalana. El gest era per a
evitar als parlamentaris la repressió evident de l’estat espanyol contra els
qui votessin “si” a la resolució. En Franco i en Rabell, els dos pastorets de
Podem, –en Garrofa i en Pallanga, el tap i la carbassa, en Laurel i en Hardy,
com vulgueu– van mostrar la papereta a tort i a dret per deixar ben clar que
ells votaven NO. Era un exercici de transparència? Noo! Era aquell “yo no he sido” que de petits exclamàvem
per no rebre el clatellot furibund del crac de la pedagogia de torn. Un gest infantil, traïdor i
mesquí de dos pobres nois. El mestre no els tocarà, però ja hi haurà qui, en
sortir de classe els esperarà.
