diumenge, 29 de gener de 2017

La creu de l’Om, o el masclisme de l'Albert

No, la creu de l’Om no és cap lloc esotèric on curar els nens de l’hèrnia, ni una fita important del municipi de Taradell. Ho explico tot seguit, benvolgut lector. El periodista Albert Om escriu a l'Ara una carta a Bárbara Rey per celebrar “els papers” d’aquesta fulana, segons la denomina el mateix Om, on sembla que hi ha proves de la relació adúltera d’ella amb el rei emèrit de les espanyes. Es guarda prou l’Om, de mencionar directament el rei Juan Carlos: no fos el cas que li apliquessin la llei-mordassa i el fotessin a la presó. Sembla que ja en va tenir prou amb l’acolloniment, ben visible, que va patir amb el cas Rubianes. El seu article sembla tret d’un manual masclista, perquè aquí la única fulana és la Rey, com si el rei (mira tu, quina coincidència, eh!) no hi tingués res a veure, com si el monarca campetxanu fos un espectador aliè a la història. Cert que s’usava la parauleta fulana, però també hi havia el mot mantinguda. És només per fer memòria, Albert. Però és de veres miserable que encara gosis anomenar fulana a una dona adulta que, pels motius que sigui, ha decidit mantenir una relació amb un home fora del matrimoni. T’hauria de caure la cara de vergonya.
En fi, que per il·lustrar la cosa, i per acabar d’adobar tan galdós escrit, no se t’acut res més que citar en Capri i dius: “'El matrimoni és una creu molt pesada. Per això han de ser tres a portar-la', deia el Capri, ironitzant sobre els trios d’abans: el marit, l’esposa i la fulana”. El Capri mai no va dir això, ni va parlar de fulanes, i molt menys de trios. La frase exacta del monologuista excels va ser aquesta: “A les processons de setmana santa haureu vist que molts d’aquells penitents, pobrets, porten una creu al coll, i la porten sols! Vaja, per pesada que sigui! Doncs si serà grossa la del matrimoni, que han de ser dos a portar-la!”. A mi em sembla ben diferent una frase de l’altra. Només cal anar al YouToube, fer una cerca senzilla (amb Capri i matrimoni n’hi ha prou) i podràs escoltar aquell geni de la ironia, Albert, al natural.
Diria que un dels principis del periodisme ètic i seriós és esmentar les fonts amb exactitud, de manera que no els fem dir el que no han dit. Jo, si fos de la família del Joan, encara et fotria als tribunals, a veure si en trec alguna cosa. Mai se sap amb els pusil·lànimes.