No sé si és una percepció meva, fruit de la perversa ment de l’administrat,
però tinc la sensació de que cada vegada és més difícil accedir al personal
dels serveis públics. Si els has de veure personalment, concertar una cita es
fa impossible; si els has de telefonar, sempre comuniquen o bé, directament,
sents una veueta que et diu que “no atenen per telèfon”. Si aconsegueixes que
algú despengi i li demanes el nom per preguntar per la mateixa persona si hi ha
algun problema, no te’l volen donar deixant anar que “qualsevol companys el pot
atendre”. Curiosament, en temes locals, d’ajuntament, també em passa. Així,
pregunto el nom, a posta, a qui ja conec d’anys i em diu el mateix, com si la
seva veu em fos prou coneguda.
Internet procura un apropament que només és virtual, perquè
el contacte en directe és un compromís massa evident pel funcionari i significa
encarar-se amb el problema a flor de pell. El contacte, sigui a través de la
veu telefònica o de la presència física, significa massa compromís en les
respostes. Més quan avui, empreses i ens públics, graven les converses “per
millorar la qualitat del servei”, amb la qual cosa queda enregistrada l’atenció
prestada. I això, repeteixo, és un compromís massa pesat.
Ovidi Montllor, a la seva cèlebre “La fera ferotge”, diu: “Els
guàrdies que la veuen / la volen atacar, / la fera es defensa, / no la deixen
parlar. / Com són molts i ella és sola, / no pot i me l'estoven. / I emprenyats
per la feina, a la gàbia me la tornen”. És fàcil, pel funcionari acomodat,
omplir volants i estadillos, o posar
segells i tampons a instàncies inútils, o arxivar polsosos lligalls. No vol un
gran esforç. Com diu l’Ovidi, la feina els emprenya i, com diu la cançó,
garrotada i a la gàbia. El mal és que la feina veritable, que és la d’atendre a
l’administrat com es mereix, ningú no els l’ensenya. La feina, la de debò, en
realitat els emprenya.
