dijous, 7 de maig del 2015

Administració propera

No sé si és una percepció meva, fruit de la perversa ment de l’administrat, però tinc la sensació de que cada vegada és més difícil accedir al personal dels serveis públics. Si els has de veure personalment, concertar una cita es fa impossible; si els has de telefonar, sempre comuniquen o bé, directament, sents una veueta que et diu que “no atenen per telèfon”. Si aconsegueixes que algú despengi i li demanes el nom per preguntar per la mateixa persona si hi ha algun problema, no te’l volen donar deixant anar que “qualsevol companys el pot atendre”. Curiosament, en temes locals, d’ajuntament, també em passa. Així, pregunto el nom, a posta, a qui ja conec d’anys i em diu el mateix, com si la seva veu em fos prou coneguda.
Internet procura un apropament que només és virtual, perquè el contacte en directe és un compromís massa evident pel funcionari i significa encarar-se amb el problema a flor de pell. El contacte, sigui a través de la veu telefònica o de la presència física, significa massa compromís en les respostes. Més quan avui, empreses i ens públics, graven les converses “per millorar la qualitat del servei”, amb la qual cosa queda enregistrada l’atenció prestada. I això, repeteixo, és un compromís massa pesat.
Ovidi Montllor, a la seva cèlebre “La fera ferotge”, diu: “Els guàrdies que la veuen / la volen atacar, / la fera es defensa, / no la deixen parlar. / Com són molts i ella és sola, / no pot i me l'estoven. / I emprenyats per la feina, a la gàbia me la tornen”. És fàcil, pel funcionari acomodat, omplir volants i estadillos, o posar segells i tampons a instàncies inútils, o arxivar polsosos lligalls. No vol un gran esforç. Com diu l’Ovidi, la feina els emprenya i, com diu la cançó, garrotada i a la gàbia. El mal és que la feina veritable, que és la d’atendre a l’administrat com es mereix, ningú no els l’ensenya. La feina, la de debò, en realitat els emprenya.