Aquestes ratlles van dedicades
als mitjans de comunicació que, per terra, mar i aire ens informen cada dia. Ja
està, ja s’ha acabat. La commemoració de l’11M ja està fora de focus. Cap
portada, cap editorial, cap més fotografia. Fins d’aquí a deu anys, o cinc, depèn
del moment polític. Aleshores tornareu a treure l’espantall de l’armari i, apa,
ja tenim portada. Això vol ser una crítica sense atenuants als mitjans pel
tractament que s’ha donat al fet de que fa 3650 dies 192 ciutadans van perdre
la vida en un atemptat esgarrifós. Un grapat de beneits, en nom d’Al·là, van
fer esclatar bombes en trens replens de gent que anava a treballar, o a
estudiar, o al què sigui.
M’ha sorprès la manca total de
sensibilitat; tothom s’ha deixat portar per lo més fàcil: talls de veu de
víctimes, entrevistes a supervivents; altres talls de la patuleia política
encapçalada per Aznar i el miserable d'Acebes; testimonis plorant, policies i
bombers recordant. I, sobretot, imatges i més imatges. De veres pensen els mitjans
que això és recolzar els familiars de les víctimes? Pilar Manjon, a qui vaig
veure molt tocada, ho repeteix a cada entrevista que li fan: sisplau, deixeu-nos
tranquils, prou de recordatoris cruels. Però ningú no li fa cas i continuareu
una vegada i una altra, no pas contribuint al record, sinó furgant en el dolor.
Certament penós. Penseu-hi.
