Jugar o competir

Ja tinc 57 anys i amb aquesta perspectiva, meva i de la meva generació, és que em miro les anàlisis que els inefables periodistes esportius fan de l’actual Barça. Tots, sense excepció, parlen de l’ambició i de l’afany competitiu de jugadors i entrenador, de què no tenen sostre (curiosa expressió, que deu posar a cent als qui viuen a la intempèrie). Ja dic, des de l’edat i l’experiència acumulada en l’anàlisi d’estructures d’organització, voldria dir que no n’hi ha prou. Fa un temps, vaig tenir una conversa amb un antic company de carrera, exitós empresari informàtic, i vam caure a parlar del futur. Clar i net, em va dir que estava ple d’incerteses i tensions, però que mentre es divertís treballant no pensava deixar-ho. La diferència entre el Barça i altres equips està en què no competeixen, sinó que juguen, que es diverteixen i per això, com el meu amic, triomfen. El dia que no s’ho passin bé, perdran. De passada, des de la modèstia, que n’aprenguin empresaris que només miren el capdavall del compte de resultats.

Prou!

Després de què el tècnic del Girona, Raül Agné, engegués a pastar fang els simpàtics periodistes d'Osca a causa de voler contestar en català una pregunta feta en aquesta llengua, el club S.D. Huesca es va disculpar... Però no pas amb la digníssima postura del Raül, sinó amb els "medios locales"! La pobríssima actitud del club recolzant quatre arreplegats que es diuen periodistes, és absolutament condemnable, injusta i impròpia d'un país on el català també és llengua oficial. I pels tòtils d'Osca que no ho sàpiguen, el Raül és fill de Mequinensa, província de Saragossa, Aragó, Espanya.
Les demostracions de bel·ligerància a tot el què soni a català són, des de fa temps, inacceptables i cal que els nostres polítics prenguin la batuta en la defensa dels nostres drets polítics i que ens condueixin, sense embuts ni subterfugis cap a la independència definitiva del ròssec espanyol. Un dia rere l'altre només rebem que bufetades i encara els hem de pagar el beure.
Dons que es fotin! Que es quedin amb els toros i el castellano, amb la transición i la constitución; amb la una, la grande i la libre; que es fiquin on els càpiguen en Fraga, en Felipe, en Guerra i, sobretot, el pepa de l'Aznar, que des de que no du bigoti encara és més lleig.

Ja n'estic tip! Senyors polítics: demaneu al poble català els sacrificis que calguin per la independència; podeu estar segurs que els acceptarem i demostrarem als curts de gambals, a l'estultícia general espanyola, que en sabem molt més que ells i que no els necessitem per una merda; que som més treballadors i que ho sabem fer bé i que l'amor per la nostra terra ens fa invencibles.

Perdoneu, però m'he quedat descansat!

Visca Catalunya independent!

De garses i senglars

Ja fa uns mesos vaig visitar un pagès de Sucs, propietari d’una finca de fruiters. Passejàvem pel mig dels arbres mentre m’explicava les característiques de cada varietat, quan vaig veure una garsa dins d’una gàbia. Al costat, una altra gàbia buida. Encuriosit, vaig preguntar a l’home el perquè de la presència d’aquell animal i dels artefactes. Amb un mig somriure em va explicar que aquestes aus es mengen la fruita amb una aplicació digna d’una dieta sana; que s’havien queixat a l’autoritat competent i que la decisió havia estat: capturar les garses i lliurar-les als agents forestals. Aquests les recullen i se les enduen a 250 km i les alliberen de nou. Però el nombre d’ocells no disminuïa i el pagès va anellar algun dels animals capturats i va descobrir, horror!, que retornaven en poc temps al seu lloc d’origen. Evidentment, el mètode ha resultat inútil, les queixes s’ha repetit però... ni cas: les garses continuen amb el seu règim de fruita fresca.

Des de fa uns dies, ràdios, televisions i diaris es fan ressò del problema que signifiquen els senglars que s’han multiplicat per Collserola. Tota vegada que afecta a la capital del país, polítics, naturalistes i ecologistes s’han afanyat a buscar-hi solucions, com més imaginatives millor. És clar, a Sucs són quatre gats i a Barcelona hi ha molts vots per acontentar. Per això algun espavilat ha proposat de caçar-los... amb arcs i fletxes i de nits! Gloriosa solució.

De les garses de Sucs ningú no en parla, en canvi els senglars de can fanga s’han convertit en “el” problema nacional. Atenció a la solució final: segur que serà imaginativa, verda i ecosostinoble... la papanateria habitual.

Formidable Monzó

L’article que escriu el Quim Monzó a La Vanguardia del dia 28 de gener, no té pèrdua. La crítica sibil·lina a la cuina metafòrica de Ferran Adrià és una mostra paradigmàtica de la ironia literària. Malgrat la finor del text, la crítica a la tonteria culinària que domina una part de la societat, és ferotge.

Abundant en l’esperit monzonià diria que quan elevem a la categoria de deïtats intocables uns certs personatges, no es fa altra cosa que posar-los al nivell de patums del papanatisme per obra i desgràcia dels poc més de mil cretins que escriuen i pontifiquen, sense solta ni volta, per diaris, ràdios i revistetes.

Si això continua així –copio impúdicament el mestre- it will be la rehostia, really.

Enllaç: un, dos, tres, al escondite inglés.