El mestre, enutjat, em va dir:
—Primer has de saber d’on vens!
I de tant pensar, he oblidat qui sóc.
Ara desfaig camins, orb de mots,
sense pau al cos,
mentre el dubte em glaça
pertinaç el moll de l’os.
No sé qui sóc, ben cert, ni d’on vinc.
Tanmateix, però, sé que el mestre era un ruc
(els mestres, no són necessàriament savis)
i el maleeixo i li crido paraules grolleres.
Fet i fet, tant me fa saber d’on vinc:
he descobert, tot sol, que el riu de la vida és ara,
aquesta mateixa nit.
La vida, ja dic... un traç d’estel
que travessa rabent l’airecel insondable.
desembre 14, 2007
torelló
