Un dels plaers que ens permetíem
era anar a buscar el pa. Curiosament, els vells mai ni deien “aneu a comprar el
pa”, sinó “aneu a buscar el pa”, com si fos de gratis, com si el pa no s’hagués
de pagar. Però sí, ens donaven diners i sortíem de casa, del carrer de Vic. En
sortir del portal ens topàvem amb el Ferrer, en Pei, que ja repicava l’enclusa
o ferrava algun cavall, amb aquella pudor d’ungla cremada que quedava en
aplicar la ferradora calenta al peu de l’animal. Travessàvem la Plaça de santa
Llúcia, on en Cinto de can Prunes feinejava a l’entrada i seguíem cap a la
Plaça del Gili on grinyolava la serra d’en Reig. Al capdavall, ens esperava l’estanc,
on sempre hi havia moviment, i trencàvem a l’esquerra, cap al Carrer de Baix
(aleshores Calvo Sotelo i ara Carrer de la Vila). I, just aquí hi havia la
porta estreta de la petita botiga de can Dolfo.
Darrera el taulell, com una
figura permanent, una dona magra, amb monyo i davantal: la Pepeta de can Dolfo
(crec recordar). L’olor de pa cuit i de farina hi envaïa tot i tots els sentits
del plaers s’alertaven només obrir la porta i es quedaven alerta. I demanàvem
un pa de quilo, que la Pepeta agafava del prestatge i col·locava al plat de la
balança. Sempre es pesava, el pa, perquè encara que el forner mirava de que el
pes fos exacte sempre es produïa alguna petita diferència. Si la peça no feia
el quilo, la Pepeta agafava una barra i en tallava un crostó, l’afegia al plat
perquè tot plegat arribés al quilo demanat: aquest tros afegit era la torna. A
voltes, si no hi havia més pa a l’estanteria, la fornera tallava un tros de
coca.
I tornàvem al carrer amb el pa
i... la torna. Aquell tros de pa afegit, sempre amb generositat, no solia
arribar mai a casa, perquè en Ramon i jo li passàvem els taps només sortir de
la botiga. El gust potent del pa cuit a l’escalfor del forn, sense cap mena d’acompanyament,
m’ha vingut sempre la memòria, i menjar-nos-el –una petita transgressió– era un
plaer com pocs. Un petit plaer, com els de l’avi, que ens omplia un matí d’estiu
qualsevol i ens feia candidats a la felicitat.
··············
M’agradaria que aquesta història personal fos una petita
aportació per aquest Nadal que celebrarem de manera diferent, però que ens
hauria de fer igual de feliços. Perquè si deixem de lamentar-nos trobarem
aquells esquitxos de llum que ens permetran d’albirar un proper Nadal com cal.
I oblideu-vos de celebrar-ho pel juliol, que ja arribarà el nou pel desembre.
Que el Nadal és com els tomàquets que són bons a l’estiu, però que no valen res
pel gener. Perquè així com un tomàquet té mil gustos quan és el temps, el Nadal
té tot el sentiment quan s’acompleix el dia.
Bon Nadal a tots!
