Al diari Ara, d’avui dimarts 13
d’octubre de 2020, l’article del periodista Martí Molina porta per títol “La
trampa econòmica de la moció de censura” al Barça. He llegit en algun lloc
que als diaris hi ha el titulador, persona que es dedica a posar títol
als articles de companys de redacció. No sé si és el cas, però l’autor de l’article
es fa responsable directament de qui li posi títol, i n’ha de fer el seguiment
i donar-hi l’aprovació, no? Dic tot això perquè no es fa cap trampa als qui
presenten la moció: ells han de saber quines responsabilitats hauran d’assumir,
si el seu gest triomfa i esdevenen els nous gestors de l’entitat. I dic “han de
saber” perquè si no ho saben demostren una inconsciència i una fragilitat que
no els fan mereixedors de la direcció d’una entitat tan gran com és el Barça.
O què es pensen? De les
herències en rebem guanys i deutes, i per tant el subtítol de la notícia és
totalment cert: “Si prospera, el nou president assumiria les pèrdues
d’aquesta temporada i estaria obligat a compensar-les en dos cursos després
d’avalar 118 milions”. Només faltaria. I també haurà de fer-se càrrec de
tot allò que hagi estat ocult o s’hagi “oblidat”. És a dir, quan un hom
accedeix al poder, que és el premi, també es carrega a l’esquena les
obligacions que li han deixat els predecessors: és el peatge i el repte. En
temps pretèrits, l’hereu solia agafar el brau per les banyes, entomar la bèstia
desbocada i mirar de no sortir-ne malparat a la primera envestida. Ara, ja no
es fa així, sinó que es va a cal jutge a fer el ploramiques, espolsar-se les
puces i dir “jo no he sigut”. Doncs mira, abocats a la parèmia, si no vols pols
no vagis a l’era ni t’espolsis responsabilitats. De trampa res de res.
En definitiva el títol de l’article és desinformatiu,
perquè ens aboca a pensar que els qui deixen el càrrec “fan trampa” a qui els
relleven. A tots ens agradaria que els relleus fossin plàcids, però quan es
presenta una moció de censura, de pau res de res i cal assumir-ho tot, sense
trampes.
