El cigaló

Si es llegeix amb certa atenció el meu comentari –“Si la gran tragèdia és no poder anar al bar a fer el cigaló, què voleu que us digui...”– es pot entendre perfectament que la meva crítica, o digueu-li com vulgueu, no va dirigida a cap propietari o empleat del sector de la restauració, i molt menys a celebrar el tancament de cap negoci. He estat durant molts anys treballador autònom, i sé bé què és passar una temporada llarga amb la feina sota mínims. I sé què és haver de ser previsor i voler crear-te un fons per a temps de vaques magres, un fons que es fa a base de renúncies. El meu comentari va dirigit a aquelles persones a qui els sembla que un got d’aigua és la mar gran, i que s’hi ofegaran sense remei.

Fa dies que llegeixo en diferents mitjans autors, com Ferran Sáez Mateu, sobre la queixa i, sobretot, la inacció dels joves davant les dificultats: un cigaló o una nit de gresca són importants; la lluita pels drets laborals són una feina massa pesada i fa mandra. I així, de mica en mica, la societat jove ha anat cedint llibertats a canvi d’un benestar espuri i controlat. Moltes coses que nosaltres i els nostres pares havíem aconseguit a base de “sang, suor i llàgrimes”, mai millor dit, s’han perdut pel forat de la deixadesa. Hem canviat la dignitat per cigalons. Per si cal, deixo clar que el cigaló és una figura retòrica.

I no, no entenc com algú és capaç de queixar-se per no poder fer una copa al bar i oblidar que el benestar, el de veres, es guanya lluitant cada dia a la feina i, si convé, al carrer. Asseguts a casa queixant-nos pels cigalons que no podrem empassar-nos durant quinze dies, em sembla i em semblarà sempre penós i indigne, ho veuré fins miserable.

Malgrat que algú consideri el meu comentari de “molt desafortunat”, jo no li veig gens. Crec que ens hem de donar tots els plaers que puguem, hem d’aprofitar la vida, que només n’hi ha una, però també és una mostra de maduresa i de solidaritat fer totes aquestes coses quan toca i saber renunciar, una cosa que no ens agrada gaire.

També he escrit aquí i en altres llocs, que no es pot permetre tancar l’economia, sigui del sector que sigui, sense ajudes efectives, suficients i immediates als afectats, provinents de l’Administració. Sóc economista i n’he exercit tota la meva vida laboral, i sé el què és per un empresari, sobretot si és petit, passar angúnies pels diners. És molt angoixant. Jo mateix ho he patit treballant per tercers i per mi mateix. Però també he estat molt conscient que muntar un negoci, sigui quin sigui, petit o gran, comporta riscos i variables que no podem controlar. Ser l’amo té avantatges i també peatges, i s’ha fomentat alegrement la idea d’auto-ocupació sense formar les persones, sense acompanyament; en definitiva, se’ls ha empoderat, com diuen els moderns, sense donar-los eines.

No, el meu comentari no va contra ningú, sinó que és la constatació d’una actitud social que fa que molts es venguin els duros a quatre pessetes i que, quan arriba al final del dia i passen comptes, veient que de duro no els en queda ni un, estan contents pel bon negoci que han fet: sí, ho han venut tot, però només els queda la calderilla.