Ens parla el nostre Alcalde d’un
(un) agent Covid que vetlla per nosaltres rastrejant contagis i contagiosos,
però que li fa pena l’agent perquè la seva feina és endebades: els ciutadans no
en fem cas. D’aquí ve, de la desobediència, que persones que han estat citades per
fer proves del Covid no siguin a casa quan les truquen per efectuar l’analítica.
De nou, som els ciutadans els que en tenim la culpa. També ens avergonyeix quan
ens diu que no respectem les mesures bàsiques: mascareta, distància i neteja.
No s’està d’etzibar-nos que tampoc ho fem bé en les reunions d’amics i familiars,
on relaxem les mesures. Finalment, fa al·lusió a la intervenció de la policia
en trobades de “botellón” de grups de joves, culpables també. Fins aquí els
retrets que el nostre batlle ens fa a tots omplint-nos de culpa, malalts de la
nostra inconsciència. Molt bé.
Avui mateix llegeixo al diari que
a Manlleu el contagi ha crescut i molt, però també que el 74% dels espais a les
escoles catalanes no són els adequats, simplement perquè no n’hi ha d’espai
malgrat els esforços de pares i professors. També que el sistema per
sol·licitar entrevistes per avortaments via internet no ha funcionat, i hi ha
moltes dones que perdran el termini per acomplir la seva necessitat. No diguem res dels milers d'operacions ajornades, que repercutiran en la salut dels pacients de forma irreversible. Molts CAP
que es van tancar, no han estat reoberts i els pacients no poden contactar amb
el seu metge de capçalera, amb l’angoixa que això suposa per a pacients greus.
Potser és que el professorat no ha
fet un esforç “imaginatiu” –com els demanava l’inefable conseller Bargalló als
mestres–. Ja em dirà aquest geni de la gestió com s’adequa un espai que no existeix.
D’on no n’hi ha no en raja, per molt bona voluntat que hi posem. Les dones que
han decidit avortar, que de per ella mateixa ja és una decisió dolorosa, encara
han de suportar la ineficàcia de l’administració i dels seus funcionaris –molts
encara són a casa, no treballen i se’n van de vacances– en un procés que té
data de caducitat. Una situació indescriptible que hauria d’avergonyir els seus
responsables. Al CAP, per a obtenir una cita mèdica, t’hi has de trencar les
dents i passar mil i un filtres, molts d’ells controlats per administratius que
no tenen cap coneixement mèdic. Aquests processos no s’entenen per molt que t’ho
expliquin. Em posaré a mi com exemple. A principis del confinament em van
telefonar del CAP per dir-me que l’analítica que tenia programada no es podria
fer (mes de març) i que ja m’avisarien quan fos possible. A hores d’ara, sis
mesos després, el més calent és a l’aigüera i ningú, des del CAP, n’ha cantat
ni gall ni gallina, tothom mut, s’han oblidat de mi, i de tants d’altres. Si tinc
alguna malaltia que s’havia de diagnosticar a partir de les anàlisis, o bé ja
se m’ha curat, o bé deu fer la seva via i ja en sentiré a parlar.
No, benvolgut Alcalde de Torelló,
no és propi de l’autoritat més propera renyar ostentosament els seus ciutadans
mentre l’administració no posa els recursos necessaris per complir la normativa
que ella mateixa ens imposa. No és just lloar la feina d’un (un) agent Covid,
mentre es menysté l’esforç de tota la comunitat, acusant-nos directament de no
respectar la norma. No, no és just que no es valori la gran tasca que mestres i
pares han fet a les escoles, quan les plantilles són les mateixes que en un
curs normal i que els espais no són de goma. També se’ns pica el crostó per no
ser a casa quan des del CAP es dignen trucar-nos per fer una prova. Potser
ningú no sap, i a ningú no interessa saber-ho, a què s’han vist obligats a fer
aquests malcreients. Perquè per solucionar un problema cal conèixer-ne l’origen,
i això... ai que costa! Cert, el CAP no troba el pacient a casa, que és on
hauria d’estar, però nosaltres tampoc trobem al metge allà on hauria d’atendre’ns.
Però és clar, la culpa és negra i no la vol ningú, i fot-li, que és de Reus.
Ah, i si no creus, ves que no vinguin les forces de l’ordre i et clavin algun
cop de porra per acabar-ho d’adobar.
Està molt bé que el senyor Alcalde
ens recordi les normes, fins i tot que ens renyi si no ho fem prou bé, però no
he sentit en el discurs del senyor Ortuño ni un polsim d’autocrítica ni la
provisió de mitjans i mesures que facin possible l’acompliment. Tot és culpa
dels ciutadans que volen reunir-se, tan sí com no, amb familiars i amics; dels
inconscients que no duen mascareta i no es reten les mans amb un gel que ens
malmet la pell. Nosaltres tenim la responsabilitat de complir amb tot el que
ens manen, però cap autoritat hi posa una pela, no ja per facilitar-nos la
vida, sinó els mínims indispensables, com ara l’espai per a les escoles.
Aquest és el mal de molts polítics
d’avui, de tots sense distinció de color: mantenir-se lluny de la gent, que
això només són problemes. Fan com els bancs d’ara, que quan hi entres sembla
que ho facis a un bar sense ningú a la barra. Tots els “gestors” tancats, que
no els vegin, estan ocupats; no contesten al telèfon, i quan has de fer una
pregunta t’obliguen a una conversa amb una màquina estúpida. L’administració,
també la local, es lluny del poble que l’ha elegit i ho demostren aquests
discursos, que fets des de la bona fe imitant patums, no fan altra cosa que,
acusant “la gent” del desori, rentar-se’n les mans, si més no aparentment, i
ens deixen sols i conills davant la desgràcia. Ens podeu renyar, sí, però només
quan vosaltres hagueu complert amb escreix. I per ara n’estem ben lluny.
P.D.: la setmana passada, l’escola
de Els Pinetons de la Garriga es va inundar a causa dels 140 l/m2
que va deixar una formidable tempesta. Aquella mateixa tarda, pares i mestres
es van posar a la feina i en van poder treure l’aigua que havia negat les aules.
Van netejar el mobiliari i van deixar les instal·lacions en condicions perquè,
l’endemà al matí, els alumnes poguessin tornar a classe. Potser en aquells
moments el CAP va trucar algun d’aquells pares, potser no duien mascareta
perquè treballar amb ella als morros és molt pesat; i tampoc es fan rentar amb
gel en entrar i sortir de les instal·lacions i, segur, no van guardar cap
distància. És una situació excepcional, diran alguns. Però el cert és que
aquells pares i mestres van córrer el risc conscient de que podien
contagiar-se, però va decidir assumir-lo per no interrompre de nou la vida dels
seus fills. Potser alguns, o molts, en sortiran amb el Covid al damunt, però és
que la vida, senyors administradors de la cosa pública, és un risc en sí
mateixa i els humans considerem que val la pena corre’l. Serveixi d’exemple.
