diumenge, 9 de desembre de 2018

Poli què?


Mònica Planas, crítica de televisió a l’Ara, parlava ahir 8 de desembre de 2018 de la sèrie PoliAmor que emet TV3 pel seu canal d’Instagram. En un moment de l’article diu així: “el valor que pretenien defensar com a reclam (el poliamor com a opció de relacionar-se sentimentalment) acaba per distorsionar-se i convertir-se en una mena d’excusa per a éssers insuportablement inestables”. Bravo!
I és que penso que és així, que la inestabilitat emocional de molta gent, el terror al compromís i a les renúncies els porta a creure que el poliamor és un invent meravellós que els permet viure i follar feliçment amb parelles diverses. I tot això sense que ningú s’enfadi. Crec sincerament que, potser sense proposar-s’ho, la Planas defineix a la perfecció com són les persones que es plantegen i practiquen aquesta nova (?) “opció de relacionar-se sentimentalment”.
Pels qui vulguin llegir quina cosa és això del poliamor us recomano aquest article d’una senyora que es diu Amarna Miller, a qui no conec de res, però on hi podreu trobar tots els tòpics que conformen aquesta relació de tipus coral (com ara es diu). Entre altres perles hi trobareu expressions com ara que “els primers mesos amb una altra persona eren meravellosos, plens de focs artificials i papallones a l’estómac”, per acabar quan al cap d’un any “apareixia voletejant puntualment una sensació de frustració”. Esclar, les papallones mortes, els focs apagats i la noia es frustrava. Solució? Anar saltant d’una parella a una altra, com s’ha fet sempre, però, això sí, dient-li amablement i amb molt d’amor al company o companya que hauria de compartir llit i papallones.
Trobo encertadíssima doncs la frase de la Planas que defineix els qui practiquen poliamor com a “éssers insuportablement inestables”, perquè sembla més aviat una opció per a pijes capricioses i immadures, incapaces d’adquirir un compromís durador. Digueu-ne polielquesigui, però tinc els meus dubtes de que sigui amor.