Aquest matí, a Catalunya Ràdio, la Mònica Terribas ha
entrevistat els sindicats de funcionaris. Fa dies que bramen per garantir-se el
lloc de treball a través del procés cap a la independència. M’ha sorprès i molt
l’argumentació dels sindicalistes del sector, exigint seguretat pels seus
representats a veu de tro. Han oblidat d’on vénen aquesta gent? Ara els voldria
recordar uns fets que van passar el 1973.
Els vull fer memòria de Manuel Fernández Márquez, militant a
les aleshores clandestines Comissions Obreres. Aquest noi de 27 anys va venir
des de Villafranca de los Barros fins a Catalunya, amb els seus pares i germans,
per tenir una vida millor. Es va casar el 1969, a Bagà, amb Carmen Rodriguez
Jurado, amb qui tenia un fill de dos anys. Aquell llunyà 3 d’abril de 1973, els
treballadors de la central tèrmica del Besós van trobar les portes de la
fàbrica tancades i en intentar accedir-hi la policia i la guàrdiacivil van
carregar a trets contra els treballadors. Una de les bales fa ferir mortalment
Manuel Fernández. El van enterrar a Badalona i mentre un company llegia al
cementiri un poema de comiat, la policia va dissoldre a garrotades els
assistents al funeral.
Gràcies a homes i dones com Manuel Fernández avui tots els
treballadors d’aquest país, els funcionaris inclosos, tenim uns drets que aquells
van aconseguir pagant amb un gran sacrifici. Aquells obrers no es jugaven un
lloc de treball, un càrrec o una carrera: s’hi jugaven la vida. No lluitaven
pel seu lloc de treball, que també, sinó pels drets de tots. Jo, aleshores,
tenia 19 anys, estava a la universitat i vaig viure amb intensitat els fets.
Recordo la col·lecta que vam organitzar per ajudar la dona i el fill del Manuel
i que vam recollir una quantitat que aleshores era exorbitant. En petits grups
vam anar a casa la Carmen a fer-li entrega dels diners, mentre una furgoneta de
grisos ens observava a pocs metres. Allà, molts van arriscar molt.
Per això ara no puc entendre això que diuen els
sindicalistes —Carles Villalante (CCOO), Joan M. Sentís (UGT), Joan Escanilla
(CSIF) i Marc Salles (Intersindical-CSC)—: “volem
que la Generalitat concreti com garantirà la protecció dels funcionaris i
reclamem transparència, certeses, informació i no conjectures, que no n'hi ha
prou que ens diguin ‘no patiu’. Volem
saber, ni que sigui verbalment i de manera reservada, el contingut de la llei
de desconnexió i començar a crear les eines per protegir-nos”. Volen,
volen, volen: jo vull la lluna en un cove! Aquest és l’esperit sindicalista, la
protecció absoluta d’uns pocs posant en perill l’esperança de molts? Aquest és
el principi de solidaritat que presideix avui el sindicalisme? Doncs quina
merda: o estripem cartes, o juguem tots! Esperar a veure-les passar còmodament
asseguts rere la finestreta mentre els altres se la juguen, no és manera de
servir la ciutadania, que és el que ha de fer tot bon funcionari.
Tots ens arrisquem en el camí cap a la independència, però
val la pena perquè tenim la il·lusió de crear un país millor, també pels
funcionaris. I si ells no s’hi apunten que no esperin comprensió, perquè en
aquest país millor hi voldrem els millors per administrar-nos. Demanar garanties
en un procés com el català és l'excusa dels covards.
Publicat a El diari gran de sobiranisme
