dilluns, 26 de juny del 2017

Veritat o victòria?

Fotografia apareguda al bloc d’Alan Dickie.
Avui, Mònica Terribas ha entrevistat al fiscal Emilio Sánchez Ulled. Les seves respostes m’han semblat les d’un home hieràtic, un pantocràtor romànic que en lloc de la divinitat representa la llei, algú que dicta, des de la trona allò que és veritat. Un home fred, amb una certa causticitat i una interpretació unívoca de la llei. De respostes tallants, tancades i segures. Ja dic, és la imatge que me n’he fet, ja que no el conec gens ni mica personalment ni professionalment, i que les meves impressions surten de la interpretació de la seva veu i les seves paraules.
Dit això, de l’entrevista n’he tret un dubte: el senyor fiscal vol saber la veritat o vol guanyar el cas? De les seves respostes s’entén que ell maniobra segons els interessos de la fiscalia, de si les respostes de l’acusat van a reafirmar les seves tesis o bé les contradiuen. Puc entendre les maniobres de la defensa en el seu zel a favor del seu client, però no les d’un ministeri públic al qui hauria d’importar més la veritat que el triomf personal. Entrem doncs en la discussió de quin ha de ser l’objectiu del funcionari públic: procurar justícia a la ciutadania, o usar la seva situació per enfilar-se a l’escalafó? De fet, sembla que Sánchez ha aconseguit un bon càrrec a Brussel·les on podrà “reposar”, segons ell mateix, de les tensions acumulades a Catalunya.

Vull deixar clar que em faig preguntes, que no acuso, a resultes del conjunt de l’entrevista al senyor fiscal: no estic afirmant que sigui un “trepa”. Són qüestions fruit de les seves pròpies explicacions. Si la obtenció de la victòria personal en els casos judicials per part del ministeri públic passa per sobre de l’esclariment de la veritat, no anem bé. Potser per això m’agrada més el sistema d’accés anglosaxó als poders judicials, que ho fan a través d’una experiència demostrada i no pas d’unes tedioses oposicions. Res no és perfecte, cert, però almenys se’ns garanteix que no ens acusarà o ens jutjarà un barbamec ratasàvia que no ha vist el món per un forat.