 |
| Fotografia apareguda al bloc d’Alan Dickie. |
Avui, Mònica Terribas ha entrevistat al fiscal Emilio
Sánchez Ulled. Les seves respostes m’han semblat les d’un home hieràtic, un
pantocràtor romànic que en lloc de la divinitat representa la llei, algú que
dicta, des de la trona allò que és veritat. Un home fred, amb una certa
causticitat i una interpretació unívoca de la llei. De respostes tallants,
tancades i segures. Ja dic, és la imatge que me n’he fet, ja que no el conec
gens ni mica personalment ni professionalment, i que les meves impressions
surten de la interpretació de la seva veu i les seves paraules.
Dit això, de l’entrevista n’he tret un dubte: el senyor
fiscal vol saber la veritat o vol guanyar el cas? De les seves respostes
s’entén que ell maniobra segons els interessos de la fiscalia, de si les
respostes de l’acusat van a reafirmar les seves tesis o bé les contradiuen. Puc
entendre les maniobres de la defensa en el seu zel a favor del seu client, però
no les d’un ministeri públic al qui hauria d’importar més la veritat que el
triomf personal. Entrem doncs en la discussió de quin ha de ser l’objectiu del
funcionari públic: procurar justícia a la ciutadania, o usar la seva situació
per enfilar-se a l’escalafó? De fet, sembla que Sánchez ha aconseguit un bon
càrrec a Brussel·les on podrà “reposar”, segons ell mateix, de les tensions
acumulades a Catalunya.
Vull deixar clar que em faig preguntes, que no acuso, a
resultes del conjunt de l’entrevista al senyor fiscal: no estic afirmant que
sigui un “trepa”. Són qüestions fruit de les seves pròpies explicacions. Si la
obtenció de la victòria personal en els casos judicials per part del ministeri
públic passa per sobre de l’esclariment de la veritat, no anem bé. Potser per
això m’agrada més el sistema d’accés anglosaxó als poders judicials, que ho fan
a través d’una experiència demostrada i no pas d’unes tedioses oposicions. Res
no és perfecte, cert, però almenys se’ns garanteix que no ens acusarà o ens
jutjarà un barbamec ratasàvia que no ha vist el món per un forat.
Publicat a El diari gran de sobiranisme
