Sobre responsabilitats i botiflers

“Duran assegura que no se sent "responsable" de la caiguda (electoral), de la qual sectors de CDC el culpen pel seu discurs moderat” (diari ARA-digital, 30/05/2013 10:09). A veure, senyor Duran. Vostè no se sent responsable de la davallada de CiU en les darreres eleccions. Si no recordo malament, vostè anava a la llista de la coalició. I doncs, si vostè no se sent responsable és que ja li està bé el resultat. I si el resultat ja li està bé, vol dir que ha complert el seu objectiu? O sigui: aconseguir debilitar CiU. Quan un hom defensa un programa i perd vots, és que fracassa. Si fracassa cal analitzar-ne les causes i assumir-ne les responsabilitats. Si no les assumeix, o bé és un irresponsable, o bé un botiflers infiltrat amb la missió de rebentar-ho. És així senyor Duran? Si m’equivoco, si us plau, corregeixi’m.

Les lleis que no agraden

Navarro rebutja la insubmissió a la llei Wert perquè “les lleis s'han de complir encara que no agradin”. Totalment d’acord Pere. No hi ha cap dubte ni discussió sobre aquesta afirmació. A mi hi ha moltes lleis que no m’agraden i les compleixo, i tothom ho fa, tothom observa normes que no són del seu gust. El problema està en què el senyor Navarro confon lleis desagradables amb lleis injustes, i la llei Wert és injusta. Fa uns dies el secretari general del PSC ja ens deia, referint-se als sobiranistes, que “estan enredant a la gent”, doncs bé, que s’apliqui el seu principi i no digui coses que no són, o no sap. Els qui no volem complir la funesta, dogmàtica i retrògrada nova llei d’educació no ho fem per gust i ganes sinó perquè la considerem profundament injusta amb la nostra llengua i amb la nostra manera d’entendre l’ensenyament. En definitiva, la veiem injusta pels nostres fills i contraproduent pel seu futur. Queda clar, senyor Navarro? Seguint la seva línia de salvapobles federal, continua considerant-nos als ciutadans immadurs, barbamecs, marrecs mesells i mal-educats. Som adults amb criteri i opinió, queda clar senyor Navarro? I ens ha d’escoltar “encara que no li agradi”, que per això l’hem elegit i el paguem. Està prou clar?

El somriure insolent

Fa uns dies –crec recordar que era una lectora– algú escrivia a La Vanguardia sobre el somriure dels polítics. En moltes de les reunions, plens i comissions que s’organitzen els veiem ensenyant les dents a elles i amb una mitja rialleta ells. Semblen contents, tranquils, relaxats, se’ls veu autocomplaguts i satisfets a punt de començar un nou debat, amb les seves carpetes de partit; corbata i americana ells, models diversos i multicolors elles. Però sempre somrients (excepte el senyor Cañas). No veig pas la mateixa actitud en polítics d’altres democràcies més velles que la nostra, sinó que més aviat responen amb les seves actituds a la realitat del moment. En aquest ambient de rialletes, em fa ràbia veure el Sr. Espadaler tan panxo abans de dir-nos que les pilotes de goma continuaran buidant algun ull perquè no hi ha més remei; o a la senyora Alicia Sánchez-Camacho ensenyant-nos una dentadura equina minuts abans d’engegar-nos que els catalans no tenim dret a decidir. 

De veritat que l’actitud i les formes compten. Així, elogiaria l’actitud sempre circumspecte de  David Fernàndez, de les CUP, que si bé no exhibeix un aspecte emmurriat, dona una imatge de serietat i responsabilitat destacables. Criticaria, en canvi, el mig somriure entre estúpid i sorneguer del senyor Millo, mostrant un aire de superioritat satisfeta que fastigueja. Ni els temps ni el país estan per veure hihi’s, haha’s de ses senyories.

Responent Eulàlia Solé

CEIP Gil Cristià de La Selva del Camp

Tota vegada que n’Eulàlia Solé (La Vanguardia, 24.05.2013, “Festivals amb discriminació”) pregunta al final del seu article (sic) “Què en penseu?”. Doncs li diré què en penso sobre una discriminació que jo crec inexistent. Perquè homes i dones, nois i noies, tenim activitats lúdiques distintes és una qüestió merament de constitució física. Un sexe i l’altre tenim cossos ben diferents i, crec, per això ens trobem més còmodes en una mena d’esports que en uns altres. Qualsevol consideració tendent a la l’igualaritarisme  em sembla interessada, o masclista o femellista. Tampoc entenc massa el desig d’arreglar-ho tot a l’escola i a l’hora del pati: si us plau, deixem la canalla jugar en pau, que ja els adoctrinem prou a l’aula. Observo també com les dones s’han entestat en emular, si vols si no, els homes en els esports, una pretensió naturalment difícil, un esforç inútil. Per acabar, na Solé ens parla de pilota com el mal del pati, de la societat i del món. Bé, solament comentar-li que quan veig les pobres noies de natació sincronitzada efectuar aquells moviments col·lapsats, gairebé histèrics, convulsius, em venen ganes d’arrencar a córrer. Amiga Solé, deixem tranquil·la la quitxalla i que juguin al què bonament vulguin.

Parlem de recolzaments?

El Gobierno de Madrid i el mateix Duran, insigne polític defensor de la seva cadira i poca cosa més, ja ens parlen de la poca o nul·la acceptació que tindria una Catalunya independent entre els països capdavanters. La gran majoria d’independències han començat amb molta oposició, però la realitat, la voluntat de ser acaba imposant-se. I l’acceptació que té España? Té predicat internacional el país veí? Avui, a Vilaweb publiquen: “La UEFA accepta Gibraltar malgrat les amenaces d'Espanya. L'organisme internacional permet que sigui el 54è membre de ple dret, amb l'única oposició d'Espanya i Bielorússia”.  O sigui que els països seriosos d’Europa s’ha passat per l’engonal l’opinió del Regne d’España i han admès Gibraltar com a membre de ple dret. A veure, si don Mariano i cia. no han estat capaços d’impedir, en una qüestió menor, que el gra de Gibraltar no entrés a l’UEFA, serà capaç d’impedir l’ingrés de Catalunya en organismes internacionals. Permeteu-me dubtar-ho i ofendre així l’alcaldessa Botella.

El salvapàtries

Aquests dies estic fent l’anàlisi de la personalitat d’un home a través dels seus escrits. Per motius que no venen al cas, no citaré ara el seu nom. Aquest és un personatge que, entre altres trets, té una vessant messiànica, algú que creu que va néixer amb una missió i que, malgrat el pas del temps i haver fracassat en el seu intent, encara malda per tornar i mirar de fer-nos creure que, al cap i a la fi, tenia raó. Com que aquests dies la veu grallosa del José Mª Aznar s’ha deixat sentir de nou, un salvapàtries m’ha portat a l’altre. Aquell home, de personalitat complexa i enredada, va configurar el seu projecte amb una premissa: qui no hi estigui d’acord que marxi. Ho va dir i escriure aleshores i ara, ens els seus escrits, ens ho recorda infantilment, diria jo. En efecte, convençut que la seva diagnosi no era discutible, i la seva solució encara menys, va enfrontar-se a tot i a tothom. Ara reapareix fantasmagòricament rebuscant en el passat records tronats, fins i tot desvetllant velles rancúnies, a veure si així aconsegueix treure la cresta i justificar-se. Doncs al pobre Aznar li passa el mateix: vol passar a la història ni que sigui a cops de creu i, de tan en tan, treu el nas del bassal de merda en què neda per a respirar i deixar anar una bafarada fètida perquè ens recordem d’ell. Aquest sí que és un bon gra al cul!

Cal aprendre a escriure?

No.

Llegia fa uns dies el text d’una mestra –o mestre, no ho recordo amb prou precisió– ple d’una nostàlgia diria jo malaltissa, tot sigui dit de pas. En ell parlava del text lliure com un mètode excels. Es lamentava que aquest sistema hagi estat abandonat i que, en conseqüència, es poden haver perdut molts escriptors. No vull pas discutir ara la bondat d’aquell mètode, sinó un aspecte antropològicament molt anterior. Abans de plantejar-me de quina manera ensenyaré a escriure, jo em pregunto si cal ensenyar a escriure. I doncs com deia, no. Crec que la necessitat està en llegir, en entendre el què diu l’escriptor. Per contra, escriure és un desig, que alguns tenim i d’altres no tenen... i no passa res. De la mateixa manera que no tots som músics, tampoc cal que tots siguem escriptors; amb una mínima capacitat d’expressar-nos en tenim prou per anar per la vida. En canvi, us imagineu anar pel carrer sense saber llegir? En aquell a qui el desig d’escriure li esdevé una necessitat, el llegir li serà la guia; això és, a escriure se n’aprèn llegint. A voltes, voler ensenyar a escriure, ni que sigui a cops de creu, pot ser intensament frustrant.

Jo us explico el meu cas. Sóc un negat del dibuix, un negat absolut. De tal manera no sóc capaç de dibuixar, copiant, un objecte simètric. Malgrat que dibuixar m’haguera agradat moltíssim, no puc: els meus dibuixos fan pena. Per a mi, l’escola va ser una contínua humiliació a causa del dibuix: jo mateix m’adonava de la pena extrema de les meves obres quan, exposades al costat de les dels companys, semblaven una bírria absoluta. Us puc assegurar que un dibuix meu fa plorar els ànecs. Tan va ser així, sota la mà dura de professors estúltics, que quan mirava una obra pictòrica em semblava una acusació: mira si n’he sabut, jo, inútil! Cal dir que amb el temps vaig anar racionalitzant la meva aversió, i alguns pintors i estils han arribat a agradar-me. Per contra, el meu fill dibuixa excel·lentment sense cap mena d’esforç i, encara, és un magnífic escultor. Però no exerceix, es a dir ni dibuixa ni esculpeix. I que injusta que és la naturalesa. A mi, que m’hauria agradat de dibuixar, no sé fer una o amb un canut, i el meu fill que amb quatre traços fa un dibuix no li interessa per a res. Per cert a ell, escriure li suposa un esforç considerable, mentre que a mi no em costa un borrall.

Què en traurem de voler fer de mi un pintor a cops de pinzell, o del meu fill un escriptor a cops de ploma? Doncs un escriptor dolent i un pintor execrable. Fem-nos doncs la pregunta primigènia. I que l’escriure no ens faci perdre el llegir, sobretot.

Lo Dimoni

Ja fa uns anys, i per enèsima vegada, ens passejàvem per l’excepcional poble de Queretes (o Cretes o Cretas, que m’és igual), allà pels confins del Matarranya. La Carme buscava closques d’ametlla per a una poció màgica, quan vam veure un magatzem amb la porta oberta. Ens va sortir a rebre un homenet de figura eixuta, ulleres de carei antigues, nerviós i feiner que ens va saludar amb un sorprenent “Sian benvinguts a casa meua!”. Va ser el preludi d’una llarga i sucosa xerrada, al llarg i ample de la qual, aquell vellet de mirada pilla i paraula fàcil, ens va explicar gairebé tota la vida. En un moment de la conversa, la Carme li va preguntar que com se deia, i ell, amb cara de murri i somriure irònic, li va dir: “A mi me diuen ‘lo Dimoni’!”. I es va llançar a explicar-nos el perquè del seu malnom, del qual, tot sigui dit de pas, ell n’estava molt cofoi. Va ser una d’aquelles converses imprevistes, extraordinàries, potents, amb un personatge especial i irrepetible. Una xerrada que recordes sempre més.

Ara tornaré, qualsevol dia, a Queretes (o Cretes o Cretas, que tant me fot) i aniré a veure el meu amic. Em pregunto si “lo Dimoni” haurà aprés “lo lapao”, perquè si és així, molt al meu pesar, ja no l’entendré i no podré escoltar mai més de la seva boca incontinent velles i alliçonadores històries. Sincerament, no veig “lo Dimoni”, a la seva edat, parlar cap altra cosa que no sigui el nostre català comú. Això sí, amb l’accent matarranyenc que tan em canta a l’oïda.

Donya Dolores Serrat

La senyora Dolores Serrat s’ha enfadat. Es veu que la brometa que es fa amb els acrònims de les noves llengües aragoneses no li fan gràcia i es defensa de la seva collonada ficant-ho tot al mateix sac. Així, diu que “supone una ‘falta de respeto’ a la Comunidad de Aragón”. No, no senyora Serrat, no es confongui: la gent es riu de vostè, no pas del poble. Vaja, que vostè embolica els seus conciutadans fent-los còmplices de la seva estultícia. Em sembla que els ofesos haurien de ser ells. I es queixa: “la intromisión desde Cataluña nos parece intolerable”. Caram! I això què seria doncs?: “Recurs d'inconstitucionalitat 9491/2006, interposat pel Consell de Govern de la Diputación General d'Aragón”. Li sembla poca intromissió? Acabem; donya Dolores diu que la llei no parla “ni de lapao ni de lapapyp, sino que se trata de acrónimos creados por la oposición”. Va bé, ara, quan al “Dimoni” de Queretes li preguntin quina llengua parla dirà que “Lengua Aragonesa Propia del Aragón Oriental” i a veure quina cara posen. Quan un hom comet un error i el seu projecte descarrila, fracassa; quan és incapaç de reconèixer un fracàs és, senzillament, un fracassat.

La cuina altra vegada

L’entrevista que fa Lourdes López al xef Jordi Cruz (La Vanguardia digital, 10/05/2013) és per sucar-hi pa. La primera pregunta ja predisposa a l’anàlisi: “Creu, com apunten altres cuiners, que el país no aprofita prou aquest gran actiu (la cuina catalana) per potenciar-nos i sortir de la crisi?”. Sortir del merder per la porta de la cuina? La paràbola no està malament: sona a tocata i fuga. El bon xef, naturalment, hi està d’acord i ho rebla dient que no es recolza prou aquesta activitat. No voldria pas fer demagògia, però de veres que em costa capir com es pot arreglar la situació actual a base de menús. I com que suposo que entrevistat i entrevistadora parlen de la cuina de les estrelles encara entenc menys com es té la barra de demanar més recolzament. Quan un sector parla de “ser recolzat” és per a evitar parlar de diners, una paraula massa plebea, i no veig com hauríem de dedicar recursos públics a promocionar una activitat dedicada al luxe, un luxe reservat a poquets perquè un menú a 165 € ha de donar per a molt. I si no és així, que s’ho facin mirar perquè el què necessiten és un bon administrador, no pas “ser recolzat”.

Es veu que ens enganyen

Un comença a estar una mica tip de que el vulguin salvar de qualsevol cosa, ni que no vulgui; de que el prenguin per orellut. Avui Pere Navarro diu que “estan enredant a la gent”, ahir ho proclamava l’Alicia Sánchez-Camacho. Ens prenen per enzes, o què? Doncs a mi em sembla que ja sóc prou gran, que ja no em mamo el dit i que no necessito que cap salvapàtries em digui el què he de fer. Ja n’estic fins el capdamunt que em prenguin per beneit.

Salvados?

Ahir vaig veure per primera vegada el programa de Jordi Évole, Salvados. Tractava sobre els aliments i la possible toxicitat d’alguns (o de tots). Certament, em va decebre. Dos “experts” catedràtics universitaris presentaven les seves tesis i pintaven un panorama desolador: mengem verí. Carai, quina novetat, oi? No contents amb la foto, un dels eminents professors, increpa directament una peixatera de Tarragona fent-la poc menys que responsable de vendre peix mercuritzat als seus clients. Impressionant. Semblava l’exemple del que és solucionar les coses des del despatx, de tirar sobre el pianista, de matar el missatger. La dona, molt més experta que ell, va passar olímpicament i li va escopir que “cadascú ha de fer la seva feina”. Em va semblar lamentable.

Però anem al gra. Els “experts” que duien el pes del programa venien a dir que en els propers anys es prohibiran molts productes que avui estan permesos, perquè s’haurà comprovat el seu efecte nociu, i es presenta aquest fet com una perversió de la indústria i les administracions. Però, a veure, com ha avançat la humanitat sinó a través de l’experiència, d’experimentar, de tastar, de provar? Quants humans van haver de morir fins que algú es va adonar que l’acònit, per exemple, era verinós? És que no hi ha més: si avui, sense més ni més, es prohibissin tots el híbrids vegetals només perquè se suposa que poden ser nocius, què passaria amb l’alimentació mundial? Els qui els van crear, de ben segur, no ho van pas fer per a enverinar mitja humanitat. Si entenem ara que poden ser nocius, abans d’eliminar-los, potser que pensem en trobar-los un substitut, perquè sinó, per tal de salvar els rics, tornaran a rebre els pobres.

Error de lectura

Alicia Sánchez-Camacho diu (sic): “La ‘kale borroka’ no atemorirà el PP”. Atemorir? De veres que pensa que la gent la vol atemorir a vostè, reina dels papus? Que no volia atemorir vostè als pensionistes quan, durant les darreres eleccions, predicava la desfeta dels sistema si guanya la independència? I allò no era “kale borroka”, era “pensionista borroka”, potser? Au dona, faci-s’ho mirar! Però el problema real el té la senyora del PP quan entén que qui atempta contra la seva seu és per atemorir; no serà que volen dir repensi-s’ho, reflexioni, analitzi: miri que se’ns acaba la paciència. Ah! però ella pensa que quatre arreplegats nacionalistes catalans atempten contra la democràcia i crida a sometent. Miri Alicia Sánchez-Camacho, a Catalunya ningú es creu que ni vostè ni l’incomparable Millo defensin el país: no he sentit encara queixar-se de la “kale tv” que practica Telemadrid. Llegeixi amb atenció i sense perversió del llenguatge, la música del carrer, cregui’m, ens farà un favor a tots.

Casc i clatellada

Es discuteix aquests dies si obligar, o no, als ciclistes a dur el casc per la ciutat. Es veu que així estarien més bé del cap. Em sembla una bona idea, un primer pas cap al control total. Ara, jo ja prepararia la nova ordenança del vianant: per descomptat un bon casc, perquè si caiem i no el duem, l’administració s’estalviarà maldecaps. També la identificació ben visible, amb el DNI pintat a l’esquena, com els mossos. I per acabar, una assegurança de responsabilitat civil per si de cas atropellem un cotxe. Tot, naturalment, a càrrec del ciutadà previ pagament de les taxes i quotes que facin al cas. Tot en benefici dels fabricants de cascos, de les companyies d’assegurances, de les arques públiques... i pel nostre bé, per descomptat. Fot-li al mono que és de goma!

Democràcia versus justícia

Fa pocs dies, el congrés dels diputats espanyols clavava una gran cossa l’ILP sobre les hipoteques, una iniciativa que havia reunit un pilot de signatures per tal d’aturar una situació injusta. A Madrid, el Gobierno de l'Estat treu al carrer més policies que manifestants, i a Gràcia els mossos desfilen com les tropes de Franco van fer per la Diagonal el dia de la victòria. Mentrestant, el senyor Francesc de Carreras escrivia ahir a La Vanguardia que la gent ha de seguir els “procediments democràtics” i que la resta, inclosos els escarnis (sic), “són mètodes repudiables que recorden uns temps passats als quals cap demòcrata no vol tornar-hi”. Es pot preguntar a l’eminent jurista, què ens queda als ciutadans quan el PP incompleix per complet el seu programa polític i menteix un dia i un altre en tots els àmbits? Hem d’aplicar potser la “paciència” que ens reclama l’inefable Rajoy, i esperar 3 anys a votar? Ja no queda temps: el Gobierno s’ha begut el crèdit de quatre anys en quatre dies. El lector Ricardo Cruzate, de Llívia, li respon: “Sí, señor Rajoy, ya tenemos paciencia... Espero que el día en que esto le pase a usted también tenga la paciencia necesaria”. De moment ell, i els seus ministres, no en tenen gota.

Fa 15 anys, es va construir a Sant Hipòlit de Voltregà una planta de tractament de purins que ha empudegat la plana durant tot aquest temps. Ara sembla que la volen desmuntar. Quan la dialèctica del senyor de Carreras diu que “les persones i les seves famílies han de gaudir de total tranquil·litat davant tota mena d'ingerències, incloent-hi sorolls, olors o d'altres”, jo dic: mentre que un ministre pot blindar casa seva en 24 hores, milers de persones hem hagut d’esperar 131.400 d’hores per lliurar-nos de la pudor de merda. Les solucions pels uns són ràpides i efectives, pels altres s’eternitzen. Aquest és el problema senyor catedràtic: pels uns paciència, pels altres la força armada.

Publicat a La Vanguardia 03.05.2013

...i ara Bangla-Desh

A vegades costa tenir fe en les coses, més quan veus que els qui les regeixen van a redós de qualsevol vent. Aquests dies passa amb el periodisme. Ahir parlava de la marabunta que va recórrer les planes informatives de tots els mitjans: el triomf del luxe, menús a 165 € la peça. Sense desmerèixer el mèrit, no cal que els fem propaganda gratuïta amb mitjans públics i privats. Indigna la indecència descarada dels qui es poden permetre excessos quan hi ha gent que cada dia van a demanar caritat per menjar; sí, sí, per menjar. Després ha vingut la tragèdia de Bangla-Desh. Per la ràdio, el gran socialisme del país encarnat ara en Maurici Lucena, feia al·lusió a Mango com a model de negoci. Doncs bé, Mango és una de les firmes que confecciona la seva roba pagant salaris de 25 € al mes (un menú a can Roca costaria 6 mesos i mig de “no menjar”). Això sí: ara, aquells tres-cents morts surten a totes les portades, tots els periodistes fan un “jo acuso”; però, qui se n’ocupava abans? Pobre gent, només són notícia quan es moren. Finalment, Manel Fuentes. Ens va prometre, una temporada rere l’altra, un periodisme d’investigació que no ha arribat mai. Un intent potiner amb el “cas Palau” i para de comptar. Perquè investigar vol dir invertir molt de temps en aixecar catifes, trobar proves i presentar el cas quan no es coneixia o aportant nous arguments. Res de res. Gràcies per un munt d’altres aportacions, Manel, però carabassa en investigació.

Quin serà el proper titular? El periodisme, com els polítics, necessita renovar-se aviat, perquè sinó, qui ens mantindrà desperts? Un vell amic del meu pare, en Ramon Guillamet, fill de fabricants de pasta de Ripoll, gran persona que avui descansa ja en pau, quan arribava la quaresma deia que “havia d’anar a esporgar la prunera”. Es referia a l’acte cristià de confessar els pecats. Doncs preneu candela i talleu el què calgui.