El mite de la ciberseguretat

Ja fa uns quants anys vaig haver d’anar al CAP per una gestió de la targeta sanitària i en arribar-hi al taulell d’atenció no hi havia ningú. Després d’esperar una estona i veure que no acudia cap empleat, vaig entrar a la part lateral on hi ha diverses dependències, tot reclamant amb la veu si hi havia algú. Com que no hi hagué resposta, vaig anar traient el cap per les diferents portes que em vaig anar trobant. He de dir que tot estava obert i que no hi havia cap rètol que advertís sobre la privadesa del lloc. És així que vaig arribar a una sala on hi havia un tou d’arxivadors, alguns amb els calaixos oberts, que contenien carpetes. De seguida em vaig adonar que es tractava de l’arxiu d’històries clíniques i vaig tornar a la sala de recepció. Encara vaig haver d’esperar una mica perquè una de les administratives m’atenguessin.

Més tard, tornant a casa, vaig estar pensant que fàcil que seria de tafanejar entre tota aquella documentació, fins i tot de sostreure algun dels informes, sense que ningú se n'adonés. Era una mala època per mi per reflexionar sobre aquella incursió, tenia altres maldecaps, però malgrat el temps passat no he deixat de pensar-hi en més d’una ocasió, ni que fos fugisserament.

Avui, dia 10 de desembre de 2025, llegeixo al diari ARA la notícia que reprodueixo parcialment en la imatge que encapçala aquest escrit i m’ha vingut al cap, de nou, l’anècdota que he explicat. A veure: si un jove de 19 anys, des d’Igualada, de segur que amb un equip informàtic no pas massa sofisticat, ha aconseguit arrambar 64 milions de dades (DNI, adreces, telèfons i fins i tot codis IBAN), què no poden fer les grans corporacions àvides d’informació? Quan hom sent parlar de la protecció de dades, no pot fer altra cosa que deixar anar un somriure irònic i pensar que ens aixequen la camisa de mala manera. Si bé és cert, i jo ho accepto plenament, que el risc zero no existeix, tot plegat em fa pensar que l’Administració es preocupa ben poc que la confidencialitat estigui garantida. Fa ben poc, argumentant que era per agilitzar la burocràcia, ens van dir que els expedients clínics podrien ser consultats per administratius per tramitar les peticions d’ajuda a la dependència, “garantint, no cal dir-ho, el secret de les dades”. Sí home! Ja era prou que la nostra història saltés per tots els centres de salut, que a més, ara també ho fes per les taules d’administratius sense cap mena de coneixement sanitari.

El cas és que tot plegat genera molta desconfiança i fa reflexionar sobre l’interès real de les autoritats sanitàries per la preservació de la nostra intimitat. Fins i tot s’ha creat l’eufemisme “filtrar” una dada per amagar el que és un robatori criminal.

La rebequeria

 

Aquesta setmana hem assistit a l’espectacle infantil i ridícul que ens ha ofert tota una ministra del Govern espanyol: la rebequeria de la senyora Yolanda Díaz al Congrés de Diputats. Ella pretenia que s’aprovés el seu projecte personal, la seva obsessió de govern, que és una reforma laboral important i de conseqüències certament inquietants. Encesa com una teia, la senyora Díaz va deixar anar el seu ressentiment especialment contra Junts per Catalunya, perquè eren, precisament, els seus vots els li calien per triomfar.

Pretendre una reforma d’aquesta magnitud –rebaixar les hores treballades sense rebaixar els sous– sense tenir la majoria de la cambra és un brindis al sol per a qualsevol observador de la realitat política. El seu Govern ha fet moltes promeses a la gent de Junts i no n’ha complert ni una, i ara ha pretès que li aprovin la nineta dels seus ulls. No, no és políticament possible quan l’únic element de pressió que té Junts és precisament aquest, tombar les iniciatives del rival. I ja se sap: a sants i nadons, no els prometis si no els dons.

Però mirem-nos aquesta reforma que significaria treballar dues hores i mitja menys a la setmana, cobrant el mateix sou. Molt bé. Tornem a Josep Pla: “i tot això qui ho paga?”. Aquest sobre-cost les empreses l’han de repercutir d’una manera o altre als seus escandalls, perquè si no s’hi juguen la continuïtat del negoci, i amb ella molts llocs de treball. Quan aquest escandall amenaça seriosament el benefici no en queda d’altra que tocar el preu de venda, amb la qual cosa “qui paga” acaba sent l’obrer, el treballador, el pupes de sempre. I amb això la ministra vol fer-nos creure que millorarem el nostre nivell de vida? Si els nostres ingressos són erosionats pel preu que hem de pagar per viure, no veig que les hores de menys compensin els qui ja no arriben a final de mes. Si en el seu infantilisme lluminós pensa que les empreses absorbiran el sobre-cost és que la seva immaduresa arriba a límits fora mesura.

Tinc notícies que ella no ha volgut tocar ni una coma del seu projecte de reforma, i aquí ha topat amb Catalunya i Junts. La realitat del teixit industrial català, farcit de petites i mitjanes empreses, no aguantaria ni de tros aquest despropòsit. Per això Junts demana diàleg i flexibilitat d’aplicació. No s’oposen a la reforma, han dit per activa i per passiva, però sí que volen flexibilitat per la seva adaptació al territori del Principat.

El problema de la senyora Díaz és que no identifica el “paganu”, més ben dit: no el vol identificar. I això que, com a bona socialista, el coneix de primera mà. Qui hauria d’assumir el saldo negatiu és el capital. Però ella aquí es caga a les calces i obvia un dels principis de la seva pròpia ideologia. L’excedent que el nostre treball i el capital generen s’hauria de repartir socialment i no en percentatges de participació en un negoci. Mentre continuem atorgant al capital el privilegi d’apropiar-se de l’excedent, no aconseguirem millorar l’estat del benestar. Només seguirem creant mega-milionaris que dominen el món amb pressupostos molt superiors als dels estats. Idò, Yolanda? Ens arremanguem i anem a veure don Florentino i li diem que els seus impostos pujaran fins on calgui per sostenir un nivell de vida digne pels obrers? Però no, a la Yolanda combativa se li acaba la pólvora quan veu amenaçat el seu status, el panís i el cul. Aleshores la lluita obrera, de la que s’omple la boca als discursos, es desinfla i envia la pilota a la butxaca dels seus estimadíssims treballadors.

Fins al capdamunt de sentir discursets de fira que ens volen fer creure que fan les coses “pel nostre bé”, quan ens fan els pagadors dels seus deliris de grandesa històrica. A la merda, senyora Díaz, vostè i el seu somriure traïdor.

Coco Chanel

 

Avui –31 d’agost de 2025– al migdia, a CatRàdio, ens han explicat la vida de “Gabrielle Chasnel, dite ‘Coco Chanel’”. He escoltat una mena de conte delirant escrit amb un biaix de gènere feminoide notable, inexacte i mancat de detalls importants. L’autor del guió volia fer-nos creure que la gran dissenyadora va ser una alliberadora de l’encotillament que, en tos els sentits, patia la dona d’entre guerres. No deixa de ser certa aquesta faceta, però no va ser res més que una anècdota en el seu camí de trànsit per la moda i el disseny, una via en la qual va excel·lir. És cert que volia el cos de la dona lliure de faixes, però només en el sentit estètic: res d’ideologia alliberadora. Els seus dissenys obeïen a la simplicitat de línies i prou, sense anar més enllà. El cert és que va crear un imperi que li proporcionà una fortuna personal notable, que mai no va dedicar a tasques socials o humanitàries, sinó a reinvertir en nous negocis com el de la perfumeria.

En el conte s’han obviat els seus nombrosos amants. Coco va ser cobejada per homes rics i amb títols nobiliaris dels ambients fastuosos que freqüentava. Étienne Balsan va ser qui la va introduir als salons de l’alta societat, els quals ja no va abandonar mai. No hem d’oblidar, entre altres, el seu gran amor Arthur Capel “Boy”, casat, que li va finançar les botigues que ella anava obrint. També han oblidat mencionar que el pintor català Josep M. Sert li va decorar l’Hôtel de Rohan-Montbazon, a París. Sert es va casar amb ‘Misia’ Marie Sophie Olga Zénaïde Godebska, amiga de Chanel.

Quan es va declarar la Segona Guerra Mundial, Coco va aprofitar per prendre represàlies contra els seus empleats, que havien participat en les vagues de 1936, i els va acomiadar a tots. Del seu famós perfum Chanel nº 5 només en tenia un 10% dels drets. La resta era dels Wertheimer, una família jueva. El 1941 va reclamar la propietat de la marca a les autoritats alemanyes, afirmant que “eren propietat de jueus” refugiats als Estats Units i sol·licità una “compensació pels danys patits durant aquests disset anys”. Si bé no ho va aconseguir – els Wertheimer havien estat més llestos– aprofitar-se de la condició de jueus per robar-los els drets no sembla massa ètic.

Les seves activitats anti-jueves, d’extrema dreta i les diatribes antisemites van ser una constant durant el conflicte. Però el més greu va ser que, segons documents d’arxius alemanys i de l'MI6, va convertir-se en l’agent F-7124 amb el nom en clau “Westminster” reclutada com a espia de l'Abwehr, servei d’intel·ligència alemany. Només un conjunt de circumstàncies i, sobretot, la intervenció del seu amic Winston Churchill, van impedir que fos jutjada i condemnada. Els membres del comitè que la van interrogar no coneixien els documents classificats que avui són públics, cosa que explicaria la seva decisió. Esporuguida, es va exiliar a Suïssa fins el 1954.

El maig de 1968 va ser un punt d’inflexió en la personalitat de Coco Chanel: es va tornar tirànica i va renegar de l’onada hippie que envaïa els carrers. Se la va acusar de manllevar les idees de Sert per als seus dissenys i se’n va defensar amb violència inusitada, cosa que la va posar en evidència. Quan Mary Quant i André Courrèges van popularitzar la minifaldilla ella s’hi va posar de cul i en va escriure i dir mil pestes.

A poc a poc es va anar quedant sola. Envoltada de cortesanes tronades, criticava les noies amb texans i el feminisme, amb especial virulència. Enfadada amb el món es va anar aïllant i va morir el 1971 a l’Hotel Ritz a la Place Vendôme de Paris.

Com que el guionista de CatRàdio ens presentava Coco Chanel com un exemple de l’alliberament de la dona, com una persona procedent d’orígens molt humils i per tant bona persona, i defensora del feminisme, m’ha semblat adient aportar certs aspectes que evidencien el biaix manipulat de la biografia.

Sap greu que una ràdio pública vengui una història com a exemplar quan té moltes, massa, ombres. Ni que sigui a major glòria del feminisme.

Dels cristians bons

 

Entre els meus amics hi compto uns quants capellans i fins a alguna monja. Han estat, i són, grans persones, amb un elevat respecte per tot i per tothom i que han dedicat la seva vida, tota i sense recança, als altres. Entre ells hi ha rectors, vicaris, frares, un bisbe, missioners i ensenyants. A tots ells els dec respecte i agraïment.

He de dir que de la meva tradició cristiana en queda poc, només uns quants principis. No sóc practicant i m'hauria de definir com a escèptic, i fins agnòstic, respecte a l'autoritat romana. Amb tota sinceritat no mereixen pas la meva atenció. I encara afegiré que els anys de la meva educació primera els vaig passar amb els hermanus de La Salle, de qui tinc un record nefast. Resumint, al catolicisme no li dec pràcticament res més que no siguin retrets.

En defensa d'aquestes persones que he esmentat, he de dir que em dol i que em sap greu quan se'ls fica manta vegada al mateix sac dels violadors, abusadors, sectaris i altres horrors que han comès individus sense ànima. Massa savis de Vilatrista parlen de col·lectius com si tots els seus integrants fossin culpables de crims innombrables. Aquells, no s'ho mereixen.

El cristianisme s’ha convertit en l’ase dels cops, en el “fot-li que és de Reus” i rep batzegades de totes bandes: tothom s’hi veu amb cor perquè hi posen l’altra galta. I si bé molts s’ho mereixen pels crims horribles que han comés homes i dones d’entre els seus representants —recentment a Irlanda s’ha descobert un crim execrable de monges contra infants i mares—, també és cert que un bon nombre han estat bons homes i bones dones que han dedicat la seva vida als altres, amb una dedicació absoluta.

Aquests valents que vomiten odi sobre tot el col·lectiu cristià no tenen, en canvi, el mateix esperit crític quan es tracta de denunciar els crims de l’islam, que n’ha comès molts i molt horrorosos en mom d’Al·là. Això és perquè aquests no hi posen l’altra galta, sinó que decreten una fàtua i et fan la vida, i si poden te la prenen. I és que el mico islàmic no és de goma i el seu llibre els insta a acabar per la via criminal amb els eventuals enemics de la mitja lluna. En aquest cas, a aquells valents vomitius, la covardia els fa porucs i fins traïdors a les seves arrels.

El cristianisme ha tingut, té i tindrà molts elements defectuosos; entre els seus creients hi haurà cràpules indecents que embrutin i fins rebreguin els principis essencials de les seves creences. Però també ha tingut i tindrà a les seves files molt bona gent, i és en la seva memòria, la dels bons, que vull reivindicar-los i dir als qui empastifen a palades a tota cuca que belluga que no, que no és just.

Escric això aquests dies en què fa dos anys ens va deixar el benvolgut Dídac Faig, del qual vaig escriure al seu dia: “I era BO. Perquè estimava tot el que existia damunt la terra, tot excepte la maldat i la injustícia que el treien de polleguera i l’indignaven. Però dels actes dels homes, de les seves febleses, n’evitava fer-ne judicis, concedint sempre el benefici del dubte. Tenia conviccions fermes i arrelades a la seva fe, però no mai condemnes que ell deixava a la mà del Creador.”

A Pep Ricart, amic per sempre

Era la revetlla de Sant Isidre de finals dels 70 i havíem anat a sopar a can Pep i la Pilar, a la casa que tenien a Sant Pere de Torelló –jo li deia la casa de la fi del món–. Havíem deixat la Laia dormint plàcidament i nosaltres anàvem baixant l’escala mentre esgotàvem la conversa infinita: eren temps revoltats a l’escola Rocaprevera i nosaltres conspiràvem per expulsar el mal. Al garatge, en Pep hi tenia una baluerna de guix, una escultura en contínua evolució que no s’acabava mai. Encara ara no sé què se’n va fer.

En aquells temps remots tots dos ens desplaçàvem pel món amb un Citroën 2CV que competien per quin era el més tronat. Malgrat el seu estat precari, aquella joia ens duia per tot arreu sense greus conseqüències. Amb la Carme, vam pujar al cotxe i, sorpresa!: no es va engegar! Vam aixecar el capó i els quatre ferros que constituïen el motor semblaven tots al seu lloc. Què cony li podia passar al munt de llauna?

Amb el Pep, amb posat sever, vam reflexionar i vam arribar a la conclusió que potser era l’ “avaria dels pobres”: la carraca s’havia quedat sense gasolina. Observat el quadre d’instruments ho vam confirmar: l’agulla marcava patèticament “0”.

Sense badar, vam decidir de fer una transfusió d’un 2CV a l’altre i, amb un tros de mànega vella que vam introduir al dipòsit de l’auto d’en Pep, ens vam mirar: qui xuclava per fer l’extracció? Com que el culpable era jo, vaig decidir fer l’intent. De primer tímidament, i com que la gasolina no acabava de pujar, amb més empenta després. Una fastigosa glopada de gasos em va omplir la boca i el nas i em vaig treure el tub de la boca mig torrat. En Pep es partia de riure mentre jo escopia i esbufegava. Ell, bonhomiós i enriolat, em va prendre la goma dels dits i amb un “va, fuig” va reprendre la jugada, però no li va sortir gaire millor que a mi i en pocs segons ja estossegava i renegava. Em tocava a mi, però no va ser a la tercera, sinó a la quarta que, amb algun glop de líquid a la boca, en Pep va fer el miracle: la gasolina emplenava lentament la galleda. Abocada dins del dipòsit assedegat, el motor va estossegar un parell de vegades i es va engegar, mentre les dones aplaudien el nostre acte heroic.

Després de tants anys, Pep, avui, 29 de maig de 2024, m’ha vingut a la memòria aquell moment de glòria i, entre trist i amb un mig somriure als llavis, l’escric en memòria teva, perquè ara puc ben dir, Pep, que aquella nit vam mamar tots dos a la mateixa ampolla.

Encara t’abraço, amic.

A la fotografia, en Pep a la casa que tenien ell i la Pilar a Sant Pere de Torelló

Sant Jordi mata l’aranya

 

D’uns anys ençà. Sant Jordi ha anat perdent el seu esperit popular, la seva ànima de poble. Sant Jordi era el dia en què la GENT era la protagonista per un dia, només un dia. Sense saber com, els carrers s’omplien de ciutadans que fent campana de la feina acudia per un moment a la llibreria o a les parades a comprar un llibre i una rosa. Ho feien amb subrepció, si voleu, per no ser descoberts fora de l’obligació. I ho feien amb alegria, contents de viure, orgullosos d’una tradició que els distingia, però també amb la discreció que sempre hem usat els catalans.
Hi ha hagut, però, dos fets que malmeten i empudeguen la festa del poble. D’una banda, el periodisme, i de l’altra el femellisme. El periodisme ha convertit la festa en una competició de vendes i signatures i ha tret el protagonisme a la gent per donar-lo als autors —massa vegades patums mediàtiques— i a la quantitat d’exemplars venuts. I ells mateixos, els autors, amb l’ego crescut, encantats d’haver-se conegut, surten somrients als mitjans per mostrar la cua de paó. Centrant la festa a la Rambla de Barcelona, s’han menjat la resta del país, convertint la gran “perifèria” que és la resta de Catalunya en una mera anècdota folklòrica. Aquest any, per acabar-ho d’adobar, estem a tocar de les eleccions, i el periodisme, sempre atent, ha prestat una atenció exagerada als polítics que, amatents, s’han deixat veure amb capa i espasa per les parades dels llibreters. El poble hi perd de nou, com sempre. Amics periodistes, baixeu del ruc i deixeu de tocar l’ase.
L’altre element erosionant ha estat el femellisme. Aquest moviment polític femení, en exclusiva, s’ha llançat a destruir qualsevol figura masculina que pugui destorbar el seu camí cap al poder. Així, s’han inventat la figura de Santa Jordina —que no ha existit mai ni en l’imaginari més ranci— i convertint el drac en la víctima, la princesa en l’heroïna i deixant el pobre Sant Jordi a la paperera de la memòria popular. A les femellistes els molesta ser salvades, els molesta que el salvador sigui un home i els molesta no ser protagonistes: la ferum d’home les posa histèriques. No saben, no poden entendre, que una llegenda no és altra cosa que un conte i ho converteixen en un greuge. Per reivindicar-se elles destrueixen allò que no els fa gràcia. No és aquesta una reacció adulta, raonable, sinó una rebequeria pueril. Tot sigui dit de pas, Santa Jordina no ha existit mai al santoral cristià. Jordina no és altra cosa que la feminització del masculí Jordi, com passa amb molts altres noms.
Sant Jordi, el guerrer de Capadòcia, va néixer a la ciutat de Kayseri i va morir a Lydda a Israel: era turc i no pas grec. Potser aquesta confusió dels seus orígens, no gens clars, ha enredat uns i altres (periodistes i femellistes) i els ha permès de modelar-ne una imatge feta a mida, mastufejant fins i tot el seu sexe. Aquesta apropiació indecent d’unes i altres ha robat allò que era popular, del poble, a benefici d’uns elements interessats i perversos. M’agrado de recordar el poema de Josep M. de Sagarra: Sant Jordi té una rosa mig desclosa, / pintada de vermell i de neguit; / Catalunya és el nom d'aquesta rosa, / i Sant Jordi la porta sobre el pit. / La rosa li ha contat gràcies i penes /i ell se l'estima fins qui sap a on, / i amb ella té més sang a dins les venes /per plantar cara a tots els dracs del món.


Femellistes, periodistes: sou el drac!

Igualtat feminista, amb mirada de gènere (el meu)

En un article a l’Ara, Marta Rodríguez Carrera analitza acríticament les dades d’una enquesta del CIS sobre “la percepció de les polítiques d’igualtat i els estereotips de gènere, a partir de 4.500 persones entrevistades de més de setze anys”. No conté, l’article, cap dada tècnica de l’estudi ni la periodista es preocupa per tenir-les en compte. En aquest sentit, és que he escrit “acrítica”, però també en un altre de més profund.

Sostinc que el feminisme no és altra cosa, i no poca, que un partit polític no inscrit ni declarat que no busca la igualtat entre homes i dones, sinó el poder polític i social. Aquest article afirma, amb dades de l’enquesta del CIS que el 44,1% dels homes considera que la igualtat entre homes i dones “ha anat massa lluny”. La periodista, en lloc de preguntar-se per què els homes “se senten ara discriminats” es dedica a exaltar les dades que li interessen. Perquè no es pregunta com és que després d’anys de polítiques feministes, fins a arribar a criminalitzar els homes pel sol fet de ser-ho —recordem aquell anunci de la Generalitat en què un noi deia “em fa vergonya ser home”—, no s’ha aconseguit l’objectiu. Potser és que, després de pressionar tots els estaments del poder públic, per fer lleis de “protecció” per a la dona ara resulta que deixem els homes desprotegits? I si no, per què té més valor la paraula d’una dona que la d’un home? Per què davant de la justícia es “creu” la dona més que a l’home? Aquesta és la igualtat que volien? I, ara bé, i s’estranyen, les feministes, del rebuig masculí, i encara els cou més que siguin els joves els qui més s’apunten al carro.

Podrien reflexionar també sobre la responsabilitat de les dones en les relacions entre gèneres, que elles també interactuen per interessos, bons i no tan bons, i són perfectament conscients de les conseqüències dels seus actes. Potser la victimització, la defensa de “LA víctima” no és la millor manera de resoldre un problema que és elementalment social. I així criminalitzen accions com les “floretes” —cito textualment: “una conducta d’assetjament que penalitza expressament la nova llei integral de garantia de llibertat sexual”— quan no són altra cosa que paraules que poden ser ofensives, però que no passen d’aquí. I si la “floreta” la llença una dona, el Codi Penal també serà tan sever? Amb vores d’intolerància tan primes no anirem enlloc. En aquest sentit, l’excés de protecció infantilitza les dones i les presenta com éssers innocents en origen. Aquesta tutela quadra amb la política feminista, que persegueix, entre altres molts objectius, el control sobre les mateixes dones.

Vull insistir en l’autocrítica, perquè en el feminisme aquesta pràctica és zero, inexistent. Així, en el mateix article es diu que “en una escala de feminisme del 0 al 10, els homes se situen en el 5,77 i les dones en el 6,74”. No arriba a un punt de diferència. No es fan cap pregunta en aquest sentit? Si més no, és estrany.

Per acabar, i en l’àmbit més polític del feminisme, mirant les fotografies de les manifestacions d’aquest partit observo la seva espanyolitat: en aquesta imatge puc llegir 14 cartells i cap en català. Tot plegat, em porta a preguntar-me si a més de tota aquesta ideologia de poder no hi ha al darrere un atac subliminal al català i a Catalunya, una pràctica a la qual els catalans hauríem de ser sensibles.

Instal·lades en la queixa, en la victimització, en el i “tu més” i en el “i tu menys” no es farà altra cosa que impedir el diàleg entre gèneres. O potser aquest és un altre dels punts del programa feminista?

El patrimoni de la violència

 

Avui, dia 3 de desembre de 2023, al diari ARA la sociòloga Marina Subirats, parla de la “violència de gènere masculí”. En el seu article ens dona una xifra que no es cita gairebé mai en articles sobre violència i mai, mai, en aquells escrits per activistes, simpatitzats i “correctes” defensors del feminisme: el 68% de morts violentes que passen al país tenen per víctima un home. Tot sigui dit de passada, d’un temps ençà sembla que només morin violentament dones a mans d’homes, quan no és així.

Com sol passar sempre, quan es parla de violència d’un gènere vers l’altre, s’oblida indefectiblement la que exerceixen les dones sobre els homes. Possiblement la causa sigui perquè la violència femenina no sigui tan evident ni els seus resultats tan espectaculars. És natural que les dones, amb un físic en general més dèbil que els homes, hagin desenvolupat sistemes de defensa, control, atac i eliminació de l’”enemic” alternatius. No per això han de ser oblidats ni menyspreats.

No recordo haver llegit cap estudi, ni tan sols un article, que analitzi la violència femenina exercida sobre els homes –aprofito per dir que si algú dels qui em llegeix en coneix algun, estaré molt agraït si me’n dona les dades–. Crec que seria interessant que algun dels nostres sociòlegs, psiquiatres, psicòlegs i demés estudiosos de la conducta humana, s’hi posés i ens oferís una visió diferent. Potser això ens faria entendre millor el fenomen de la “violència masclista”, una explicació que no fos la de donar les culpes al patriarcat, un ens que ningú no sap ben bé qui és exactament.

Entenc que en el moment que travessem, en què no estar d’acord amb una dona significa indiscutiblement ser un “masclista impenitent” –vegeu el cas Madaula– sigui difícil ser valent, o agosarat, encetar un diàleg des d’aquest punt de vista. Però el crec convenient, perquè no veig que les mesures punitives, cada vegada més dures, la propaganda oficial, els atacs gratis contra la masculinitat, facin disminuir la violència contra les dones. Pensem-hi?

Aquesta setmana, a la secció “El comunista” de CatRàdio, Jair Domínguez deia textualment que “darrera d’un gran home hi ha una gran dona, i darrera d’una gran dona hi ha un subnormal”. Dit a la inversa, que la subnormal fos la dona, hauria provocat una reacció, violenta, del club feminista. Dit així,  ni ta sols va merèixer un toc d’atenció per part del presentador del programa Roger Escapa. On hem arribat que la pressió femenina ha provocat un efecte autodestructiu del gènere masculí, fins i tot en un personatge tan “trencador” com el de Domínguez, que aquest cas l’humorista s’alinea totalment amb la cançó pensant i estètica dominant.

Em repeteixo: penso que valdria la pena d’enfocar el tema de la violència masclista des d’un altre punt de vista que no sigui el de culpabilitzar indiscriminadament els homes i victimitzar indefectiblement les dones.

Al molt estimat amic Dídac Faig

Divendres passat, 30 de juny de 2023, vaig rebre una notícia trista: el vell i bell amic Dídac Faig i Vinyes va morir a Girona a la residència sacerdotal Bisbe Sivilla. Ahir el vam enterrar al seu estimat poble natal, Anglès.

No sé per on començar a parlar d’en Dídac: hi ha tant per explicar, tantes anècdotes, tantes vetllades, tantes xerrades... Resumiria la seva personalitat, la que coneixo, amb dues paraules: en Dídac va ser un HOME BO. Ho escric en majúscules perquè voldria donar als dos mots els seu significat ple, amb tota la càrrega que comporten.

Primer era un HOME, que responia a l’Oratio de hominis dignitate de Giovanni Pico della Mirandola que allà pel s. XV va escriure:

“No t’hem creat ni celestial ni terrenal, ni mortal ni immortal, per tal de que puguis ser lliure segons la teva voluntat i el teu honor, perquè esdevinguis el teu propi creador i constructor. Només a tu hem concedit el poder de créixer i desenvolupar-te: exercir-lo només depèn de tu i de la teva llibertat per fer-ho. Portes en tu els gèrmens d’una vida universal.”

Més terrenal que celestial, va ser un esperit lliure i essencialment feliç, desprès, humil, que es va fer a ell mateix teixint un entramat de profunda amistat amb tots aquells que el van conèixer. Optimista, positiu i proactiu en totes les circumstàncies que va haver de viure.

I era BO. Perquè estimava tot el que existia damunt la terra, tot excepte la maldat i la injustícia que el treien de polleguera i l’indignaven. Però dels actes dels homes, de les seves febleses, n’evitava fer-ne judicis, concedint sempre el benefici del dubte. Tenia conviccions fermes i arrelades a la seva fe, però no mai condemnes que ell deixava a la ma del Creador.

En els llargs anys que va passar com a vicari de la Garriga i rector de Bigues, venia sovint per casa i el rebíem com al bon amic de qui esperem sempre la visita. A vegades només per xerrar una estona, d’altres amb alguna preocupació que necessitava compartir. La meva mare li havia sargit més d’una camisa i s’ocupava pel seu aspecte que sempre era, diguem-ne, despreocupat.

Sempre enyorat de la seva terra gironina, mai va perdre el seu accent i va dedicar la seva obra poètica a la seva terra. En temps del bisbe Camprodon, va demanar de tornar a les arrels. Veïns de Torelló que som, veiem sovint mossèn Jaume en les seves visites als seus germans i un bon dia no vam poder evitar d’intercedir pel Dídac. El bisbe, sempre amb la seva bonhomia, ens va contestar: “digueu-li que no passi ànsia, que aviat podrà tornar”. I així va ser.

Mil històries explicaria del vell amic, com la del dia que va perdre el cotxe; o quan, estant amb els escoltes a la Vall de Boí, es va “oblidar” de la festa major sant Gaietà; i també quan, amb el meu germà Toni, es van comprar una casa –més aviat un munt de runa– a Guils del Cantó. I encara recordem el dia que de nit, mirant el far de Sant Sebastià, va descobrir que l’encenien de nit i l’apagaven de dia. I moltes més que donen un dibuix de la candidesa d’una ànima neta i sincera.

Del llibre No tot encar ho és tot, que publicà el 1997, un dels seus treballats poemes:

I ANIRÉ PER LES VALLS I LES MUNTANYES,
i ploraré amb el plor d’aquell vellet
que al pedrís resta mut, si no fa fred,
i amb la mà diu adéu a veus estranyes.

I aniré per les valls de les entranyes
que engendraven el poble i el seu dret;
de la fe i l’esperit aquell esplet
que bastia topants sense migranyes.

I al cel entonaré un Veni Creator
d’albors de verge bruna i Pantocràtor.
I tornarà la vida als vells escons.

I s’ompliran de fills tots els racons.
I abans que aquell vellet s’envoli al cel,
veurà rajar la terra llet i mel.

Fins sempre benvolgut Dídac.

Desintegrats

 

Rosa Rodon fa una entrevista a Basha Changue, candidata de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta noia, filla de pare guineà i mare cordovesa, ha triat un restaurant de cuina senegalesa, que es veu que és el més barceloní que ha trobat: l’Abarka; ho fa perquè a “Black-celona City vivim així”. Així mateix avisa a l’entrevistadora que els plats del restaurant són “immensos”, que “no són racions de blancs”. Malgrat que no sol menjar peix fora de casa perquè té dubtes sobre la seva frescor, però que “aquí sí, perquè conec la cuina”. Encara que no es digui enlloc de l’entrevista, entenc que ella és nascuda aquí.

Imaginem que fan l’entrevista a una altra candidata amb vuit cognoms catalans, que el restaurant és a Can Culleretes i que el motiu és que a “White-celona som així”, que els plats són “catalaníssims” i que les racions no són per a negres”; afegiríem “aquí hi menja peix” perquè són de confiança, son d'aquí.

La manca d’empatia amb la ciutat i la seva gent que mostra la senyora Changue són notables. El que és interessant, però, és que una persona nascuda a casa nostra, que es presenta com a representant de més d’un milió i mig de barcelonins mostri tan poca consideració i arrelament amb la terra que vol governar. Tot plegat em fa pensar que el sentiment de culpa que ens volen inocular per ser poc acollidors, no és només responsabilitat nostra: també ho és dels qui venen.

Sabeu que els musulmans del meu poble gairebé no compren al petit comerç d’aquí? Que llegeixen totes les etiquetes per assegurar-se de que el que compren és halal? No visiten els nostres restaurants, ni que sigui per menjar-se una bona llagosta, tampoc compren la roba a botigues del país: ho fan majorment a mercats, a paisanos i al Decathlon. No van als sopars d’empresa, no assisteixen als actes culturals, o de qualsevol altra mena que es fan al poble. I és que en un poble es veuen molt millor certes coses: les dones es relacionen només entre les de la seva comunitat; rares vegades les veus parlar amb gent d’aquí. Van vestides amb llargues sotanes i grans mocadors per diferenciar-se clarament. I quan sento a dir a una nena de 10 anys que “nosaltres això no ho fem” em ve una tristesa immensa. Aquest “nosaltres” implica un “vosaltres” que ens foragita del seu món.

També sóc observador de primera fila com els pares, a mesura que les seves filles es fan grans, les van adoctrinant: nenes de 6, 7, 10 anys no van mai amb pantalons curts pel carrer “perquè al papa no li agrada”. Van amb una mena de leguins que els arriben més enllà dels genolls i duen samarretes que els tapin el cul. Com a infants que són, ho assimilen ràpidament i ho fan seu incloent-ho en aquell “nosaltres”. I així tot...

D’això no se n’ocupa ningú, i fins i tot el feminisme fa els ulls grossos en bé d’una suposada llibertat cultural de les dones, sobretot. Tampoc ningú s’ocupa dels homes perquè deuen formar part del patriarcat demoníac i no mereixen cap mena d’atenció: són el mal. No us enganyeu: sense homes, les dones musulmanes no guanyarien gran cosa, perquè elles són guardianes del “nosaltres” amb tant o més fervor que els seus companys masculins.

Fa uns anys pensava que tot això ho arreglarien els adolescents, sempre rebels, però a cada any que passa la fe se’m fa més petita.

Amb el Virgi a la memòria

 

La fotografia és de l’any 1993. Està tirada al Cañón del Río Lobos, al peu de l’om, mort, que hi ha davant mateix de l’església de San Bartolomé. D’esquerra a dreta, la Carme, la meva dona; l’Ignasi, el meu fill; la M. Ángeles, cosina de la Carme; i el Virgi.

Vaig conèixer a Virgilio Carazo Sánchez el dia del seu casament amb la M. Ángeles Ortí Sorribas, cosina de la meva dona. Ella de las Parras de Castellote i ell de Sòria, que s’havien conegut per un d’aquelles casualitats impossibles que la vida ens prepara d’amagat. Nosaltres ens havíem casat l’octubre del 1978, i tres mesos més tard, pel gener del 79, vam sortir cap a Sòria: anàvem de casori.

Allò no va començar bé: amb les presses ens havíem oblidat de l’adreça de casa dels nuvis. No havíem estat mai a Sòria i la Carme només recordava el nom del carrer, Avenida de Valladolid. Jo, amb la supèrbia pròpia de qui va a provincias, vaig pensar que amb aquella dada n’hi hauria prou i que preguntant als veïns ens en sortiríem. A més, què coi, a Sòria no es casava tanta gent en un dia, algú en sabria alguna cosa. Cras error: el carrer té més 2 km de llargada i a banda i banda blocs de pisos amb desenes de veïns. Impossible.

Vam pensar aleshores que bé podíem anar a la Casa de la Vila i preguntar, però tampoc va ser fàcil. Ningú semblava saber-ne res d’aquell casament i ja perdíem l’ànim. Llavors un jove, darrere el taulell de recepció, va sentir els nostres darrers precs i va deixar anar:

–  ¿Cómo dicen que se llama? ¿Virgilio? Sí, joder, si es el Virgi, el del Kansas.
–  Joder, claro el Virgi y la M. Ángeles. Mira que no caer.

Tot l’Ajuntament semblava conèixer aquell Virgi i el Kansas. Sorpresos, i amb l’adreça ben guardada a la butxaca, vam trobar el pis on vivien. Aleshores ja plovia a bots i a barrals i vam arribar amarats. Per cert, el Kansas va ser el bar dels pares del Virgi durant un pilot d’anys.

L’endemà, el dia seguia plujós i fred, rúfol i desagradable. L’ermita de San Saturio, al costat del Duero, penjada sobre un gran roc sobre el riu, se’ns va presentar com un paisatge espectral molt d’acord amb el clima. Com que sóc curiós de mena, havia buscat informació sobre aquest sant de nom estrany i de gran veneració a la ciutat. I va resultar que a Sant Feliu de Codines en veneren una imatge a la parroquial: al s. XVIII van tenir un rector sorià que va endur-se amb ell la devoció al sant. Fins es conservava un cant, potser uns goigs, en català i escrits en vers. Mira tu!

Tota la cerimònia va ser un espectacle orquestrat pels amics dels nuvis que va acabar en el convit. Ja cap al final de la festa, vaig coincidir amb el Virgi en un racó del menjador i la vam fer petar una estona. La seva veu esquerdada i el seu castellà perfecte i net m’atreien i l’escoltava amb atenció. M’assenyalava els seus germans i germanes, els seus pares, els seus amics i em malparlava d’uns tal Marichalar. Vaig xalar de veres en aquells vint minuts, bo i asseguts en dues grans butaques de castellana mida. Ja al final de la conversa, amb la sornegueria displicent que duia a la genètica, em va dir gairebé a cau d’orella:

–   De todos estos que ves aquí pocos darían ni cinco por M. Ángeles y por mí. Pero nos conocen poco o nada. Al final vamos a dar una zurra en el trasero de muchos.

De primer no el vaig entendre massa, però amb els anys, la claredat d’idees del Virgi i la seva profunda coneixença de l’ànima humana, li van donar la raó i jo el vaig admirar sempre per la gran qualitat del seu pensament i la seva crítica clara del temps i la societat on ens havia tocat viure.

L’endemà, enmig d’una gran nevada que ho anava cobrint tot de mica en mica, vam travessar el Puerto del Madero de tornada a casa.

El coneixement humanista del Virgi no li venia de la ciència infusa, sinó de la feina que va desenvolupar durant anys a la seva terra. Com a funcionari de l’Estado es va dedicar a la concentració parcel·lària de la província. Aquesta activitat vol agrupar finques petites en d’altres de més grans a base de l’intercanvi de terres entre propietaris per fer-les més rendibles i de cultiu més fàcil. Per fer aquesta feina cal molta mà esquerra, perquè els pagesos són molt susceptibles a l’hora de cedir terres, ni que sigui a canvi d’altres. I el Virgi estava fet per a això, pel tracte humà, per reduir friccions i desconfiances, per facilitar acords difícils. Ell en va aprendre molt de la naturalesa d’homes rudes, criats en terres aspres i ronyoses, roïnes. Va conservar l’amistat de molts d’ells per sempre. En puc donar fe, perquè en una freda Setmana Santa de 1983 vam tornar a Sòria i el Virgi ens va ensenyar la seva terra. No hi havia poble, vil·la o ciutat on algú no cridés “¡hombre, si es el Virgi!” i ens convidés a torreznos i una cervesa. De Tajueco a el Burgo de Osma, de Gormaz, de Calatañazor a Golmayo, Vinuesa, Abejar, la Cuerda del Pozo, la Laguna Negra... i molts d’altres sempre hi havia algú cridant “¡Virgi!”. Aquells dies van ser un plaer al costat d’aquell home de bigoti generós i gestos tranquils.

Ens veiem amb certa freqüència a la Torre de Vilella, a Terol, on vivien els pares de la M. Àngeles. Eren els estius d’un temps que es va anar fonent pels trasbalsos vitals de tots. Coincidíem en bodes i batejos i, naturalment, en funerals. Sempre trobàvem temps per fer la xerrada, a vegades temes banals, d’altres familiars, de política i, sobretot, de justícia social. Sempre eren converses amables i de to mesurat.

La malaltia el va enxampar de repent i ja no el va abandonar. Una setmana abans del seu traspàs el vam visitar a l’hospital, on vam poder conèixer una mica als seus germans i germanes, persones que se l’estimen, d’ànima bona i sentida. Tot va ser massa ràpid, o massa lent segons es miri, i el Virgi ens va dir adéu. Pel cel net de Numància em van venir a la memòria les seves paraules: “...Al final vamos a dar una zurra en el trasero de muchos”.

Tornaré a Sòria qualsevol dia, perquè m’agrada aquella terra i la seva gent castellana. I correré per pobles i llocs entre pedres medievals i escenaris de batalles entre moros i cristians. Tot serà allà encara, com fa centenars d’anys, tot excepte la veu trencada del Virgi i sense aquell crit de “¡Virgi, coño, qué haces por aquí!” Allò no ho sentiré pas. Potser contemplant el Valle de la Sangre des del castell de Calatañazor, el vent glaçat de Sòria me’n torni el seu eco que jo, enyorat, agrairé.

L'últim gol

 

Drets, d’esquerra a dreta: Bulbena, Gotanegra, Ballús, Codina, Molsosa, Muñoz, Santi. Ajupits: Mora, Garcia, Navarro, Bueno, Babón.

Aquesta història està entre l’invent i la realitat, perquè ha estat escrita a partir d’un record que els anys han anat desgastant. Però l’havia d’escriure, i he posat més pa que formatge en allò que la meva memòria –que sempre ha estat mandrosa– ha esborrat. Fet aquest aclariment, demano pietat a tots aquells que la llegiu i que formeu part d’aquella anècdota,  que sigueu clements amb la meva imaginació. El que no té ficció és la meva deshonra futbolística.

························································································

Era un diumenge al matí (o potser un dissabte). Devíem tenir 12 o 14 anys. Potser alguns vam dormir nerviosos i excitats perquè s’acostava el dia: havíem de jugar el primer partit de futbol “de debò” de la nostra vida. Molts vam ficar l’equipament en una d’aquelles bosses de plàstic de color blau amb lletres blanques que deien “Iberia”, i vam marxar cap al camp de l’Olímpic.

Nerviosos, al vestidor, ens vam canviar amb presses mentre l’hermanu ens deixava anar la lletania de les darreres instruccions tàctiques: bàsicament era el “joc ras i patada al ventre”. Revisió de fitxes, ajustar cordons, col·locar la caixa d’eines al seu lloc i cap al camp.

Era el primer partit i ens va tocar la grossa: el Granollers, l’equip més potent de la categoria. Però sense experiència i amb més il·lusió i ganes que cap altra cosa vam començar el partit. Colla de passerells!

A mi, a més de la grossa em va tocar el gros. Jo exercia de lateral esquerre i en pocs minuts vaig caure de la figuera: vaig veure de seguida que hi patiria. Al davant hi tenia un paio que, amb un cop de maluc, em deixava assegut a terra i marxava a tota vela camp enllà. En una de les primeres jugades, aquell enrevessat extrem va fer-me un túnel, em va avançar per la dreta, o l’esquerra, i es va clavar a córrer de dret a la porteria, va encarar el porter i li va aixecar un barret marcant el primer de la sèrie.

I així va ser tot el partit jugant al gat i la rata en un embat en el que jo perdia sempre sense remei. Només el nostre central va aconseguir in extremis, en un parell d’ocasions, col·locar la burxa i desviar la pilota dels peus d’aquella màquina de futbol. Crec recordar que a la mitja part la perdíem per 5 o 6 a zero.

I va començar la segona, que va ser una déja vu de la primera: jo, davant del davanter i ell, com si jo no hi fos, clavant un regateig inapel·lable, jo regirant-me per empaitar-lo i ell, quatre metres enllà, plantant-se una vegada i una altra davant la porteria. Posem que cap al final ja perdíem per nou a zero (no exagero).

Faltava poc per acabar el partit i per enèsima vegada vaig veure aquella locomotora que es disposava a encarar-me. I jo que penso: “aquesta no me la fots; ni que t’hagi de deixar coix, no passaràs” He! Quan el vaig tenir al damunt disposat a humiliar-me una altra vegada, el vaig deixar passar, em vaig girar i em vaig llençar a terra estirant la cama com si fos una segadora. Però el malparit em va endevinar el gest, va fer un saltiró elegant i va evitar l’esterrossada. Ja només li veia l’esquena a 4 o 5 metres de mi, però em vaig aixecar i vaig poder veure com, ja davant de la porteria, a uns metres del punt de penal, armava la cama i colpejava la pilota. Des del seu darrere vaig poder veure, amb la boca penjant “com una calavera atònita”, que l’esfera de cuiro descrivia una paràbola de dalt a baix, s’enroscava de dins cap a fora i entrava per l’escaire de la porteria. Va ser el darrer gol, quin gol!, d’aquell dia de memòria incerta.

No em vaig poder estar de dir-li al meu rival, quan ens dirigíem ja cap al vestidor: “com t’ho has fet això?” i ell em va respondre “no ho sé, em surt i prou”.

Aquell jugador extraordinari era l’Enric Moret, de l’Ametlla. Anys més tard, me’l vaig trobar a ESADE, a Barcelona, en el mateix curs que jo fent Ciències Empresarials. Ens vam fer bons amics i fins vam compartir pis. Aleshores ell jugava amb el Barça Atlètic i era una de les millors promeses de l’equip. Però va tenir mala sort i dues lesions greus de genoll el van allunyar del futbol. Encara el recordo amb les crosses baixant a tot drap les escales del bar de facultat. Em sembla que, fins i tot amb crosses, m’hauria driblat.

El sexe fracassat

 

Aquests dies estic en la feina de catalogar la biblioteca de casa, que ahir va arribar als 2.200 llibres enregistrats (i encara me’n queda un bon pilot). És una feina que m’agrada i que faig amb molt de plaer. Un altre dia en parlaré del goig de remenar els llibres, però avui toca un altre tema.

Durant aquest procés de documentar la matèria escrita visites tots els temes que t’han interessat al llarg de més de 40 anys de lectures. A casa hi tinc llibres d’economia i finances, perquè és exercint d’economista com m’he guanyat la vida. La meva dona se l’ha guanyada fent de mestra molts anys (45) i tenim, per tant, moltes publicacions de pedagogia. També hi ha una gran quantitat de contes infantils i de literatura juvenil. Mentre catalogava aquesta matèria, sense reflexionar-hi massa, pensava que més del 95% d’aquesta classe de publicacions estaven escrites i il·lustrades per dones. I també he constatat que no és pas un fenomen dels darrers anys, un impuls del feminisme dominant, sinó que ve de lluny. Les edicions que tenim a casa arrenquen de l’any 1969. O sigui que ja fa anys que la base de l’ensenyament és eminentment femenina.

Avui, a la pàgina 15 del diari ARA, Laia Vicens escriu un article titulat així mateix “Per què el fracàs escolar s’acarnissa amb els nois?”. Mira tu, un article dedicat a un problema masculí, m’he dit. Un estudi d’EsadeEcPol ha arribat a la conclusió de que l’abandonament dels nois es deu a tres factors: [sic] “la poca satisfacció amb l’escola, la menor dedicació als deures i els pocs referents mestres masculins”. Això quadra doncs amb lo dels llibres i la prèdica que vinc fent sobre l’excés de dones als col·legis i instituts. Que es veu que és efectivament així perquè al final de l’article la periodista dona la dada següent: [sic] “Es calcula que a Espanya gairebé el 100% de mestres d’infantil, el 80% de primària i el 72% d’ESO són dones.”

Tot plegat fa pensar en si el model feminitzant i femení de l’escola no està sent un fracàs, senzillament perquè no compleix amb les expectatives de, almenys, la meitat de l’alumnat. Mentre hi anem reflexionant, hi ha cada any molts nois que no han pogut trobar el seu encaix en l’estructura educativa. Però cal actuar, perquè sinó perdrem una generació darrere l’altra d’estudiants que podrien haver estat brillants. O potser això és el que pretén el feminisme: que el coneixement, que és el que ens allibera, sigui exclusiu de la dona i dominar així la ciutadania sota el que, al meu entendre, és una ideologia política que pretén el poder. Ei, absolut, si por ser.

A punt de petar

Deu ser angoixant tenir “molta gent al voltant” petant. Compadeixo de veres la senyora Sònia Pau Cortada, periodista. Lo de que poder-ne parlar és “bo per a totes” (i tots, suposo) ja són figues d’un altre paner. La mirada de gènere, que sempre és femenina, es dirigeix a les dones, a qui parlar dels seus mals els agrada i les consola. No ho és tant pels homes, a qui no ens plau tant de fer partícips als altres de les nostres penes. Moltes vegades preferim passar-ho sense molestar massa. Bo o no, que cadascú s’ho passi com vulgui o com pugui.

El que m’indigna santament és que la senyora Pau digui, amb aparent frivolitat i com a remei universal, que “és bo saber parar i reposar”. No és una qüestió de saber o no saber, sinó de poder. Una tenista de primer nivell diu que no pot més i que plega, i al periodisme femení li falta temps per emprendre la glorificació de l’esportista, a qui lloen davant dels seus companys masculins. Aquests, empesos per la denigrada testosterona, som incapaços d’un gest que implica una debilitat mal vista, evidentment, pel patriarcat. La tenista “pot” plegar perquè el seu nivell d’ingressos ha estat descomunal, pot fer altres feines no tant estressants i pot tornar sense massa entrebancs. Ara bé, quan qui “peta” és un pare de família amb tres fills i la dona que no treballa, aquest pobre, si “para i reposa” deixarà a la inòpia els seus, serà durament recriminat, i ja pot cridar ous a vendre si vol tornar a la feina  després d’ ”agafar-se temps”.

Els meus pares van estar més d’una vegada “a punt de petar”, segur. Però mai se’ls va ocórrer d’agafar-se un sabàtic, perquè senzillament no podien. La meva mare va tenir sis fills, que mantenia el meu pare amb jornades de dotze hores. Els meus pares, com tots els altres, tenien una capacitat de sacrifici i de renúncia que avui la gent com la senyora Pau i els del seu “voltant” són incapaços d’imaginar, són gent “dèbil i vulnerable” que s’allunya dels compromisos com el gat de l’aigua tèbia.

Sí, seria bo aturar-se quan la vida ens supera, però l’egoisme que impera no ens permet de mesurar les conseqüències dels nostres actes: sí, “dèbils i vulnerables”.

Vergonya, de què?

Gairebé cada diumenge llegeixo la columna que Lluís Gavaldà escriu al suplement “Criatures”. Gavaldà té el cap ben moblat i el seu pensament, quan a l’educació dels fills, és sempre ple de sentit comú, lluny de la tonteria que presideix el pensament políticament correcte.

Al seu escrit d’ahir ens explica que la seva dona els recomana, a ell i al seu fill, que mirin un documental titulat Tóda las mulleres que coñezo. Va sobre “el terror quotidià que viuen les dones pel simple fet de ser-ho”, en paraules del mateix Gavaldà. En acabar de veure la peli, el pare li pregunta al fill que què li ha semblat i el vailet contesta: “Que em fa molta vergonya ser home, papa”.

He pogut comprovar així que fins i tot en Gavaldà no ha reeixit en alguna cosa en l’art de ser pare, cosa que m’ha reconfortat enormement. Que algú s’avergonyeixi de la seva condició humana es la prova de que alguna cosa no hem fet bé. Potser no li ha ensenyat a distingir la part del tot? L’anècdota de la categoria?

Ningú hauria d’avergonyir-se de ser home, o dona, perquè una colla de desgraciats no tinguin consciència del mal. I he de dir que és un sentiment, el de la vergonya de ser home, que des de molts àmbits –el feminista i fins i tot l’institucional– es va introduint entre els joves. Si per empoderar la dona denigrem l’home, no hi hem guanyat gaire. I si un jove treu aquesta conclusió després de la visió d’un reportatge, és que el missatge que volia transmetre la seva autora era aquest.

A totes aquestes només puc dir: gràcies Lluís Gavaldà per la teva humanitat.

De qui és la merda?

He llegit en diferents mitjans que l’Ajuntament de Torelló ha optat pels contenidors dotats d’un xip per a la recollida d’escombraries al poble. Què voleu que us digui: més feina i més cost pel ciutadà per un benefici directe dubtós. Perquè, quina utilitat real en traiem els contribuents?

Al meu entendre, la major part del residu no el generem les persones, sinó la indústria que ens fa arribar els productes que adquirim. És aquesta indústria qui per motius diversos –màrqueting, publicitat, prestigi, conservació...– embolcalla molts articles amb plàstics, cartrons i llaunes que només arribar a casa llencem a les deixalles. És cert que alguns són necessaris perquè protegeixen la mercaderia per tal de que ens arribi en òptimes condicions, però d’altres són totalment inútils. Us heu fixat en tota la “porqueria” amb que ens “obsequien” quan comprem unes sabates? Una capsa, cartrons de forma a l’interior, paper per separar les dues peces, etiquetes i encara una bossa per a traginar-les. Tot plegat excessiu, car i inútil.

Per a les empreses aquests residus no tenen cap cost; ben al contrari, en estar inclosa la despesa als seus escandalls, ens ho cobren i encara hi fan benefici. Una vegada venut el producte ens arriben a nosaltres, que hem d’emmagatzemar-los, n’hem de fer la tria i llençar-los on correspongui. Però aquest gest de triar no és banal, perquè hem de dedicar-los temps i un espai on ecabir-los, un temps i un espai que hem de restar del nostre lleure i del nostre habitatge.

Tampoc és menyspreable l’evidència de que amb la tria fem la feina a les empreses que tracten les deixalles, no fos cas que haguessin d’aplanar lo llom . No solament això, sinó que faran negoci amb el que els triem nosaltres. I, per acabar, després de tot aquest procés no tenim pas cap prova de que els residus siguin tractats com cal i que no siguin enterrats en espera de temps millors.

Ara ens xiparan, a nosaltres i als contenidors, perquè ens puguin identificar quan llencem la brossa, renyar-nos si ho fem malament i fins i tot multar-nos. Ens limitaran els dies en que puguem llençar les bosses, obligant-nos a destinar un espai per emmagatzemar-les, un espai que molts no tenim. I si put, ens aguantem i santespasqües. És així com el control de l’administració sobre l’administrat es va estrenyent, munyint-lo fins esgotar-li els bemolls i la paciència. És així com l’administració és l’ull vigilant que ens grata la butxaca i ens redueix a éssers sospitosos permanents.

La responsable original, la indústria, va fent la seva mentre l’administració mira cap a nosaltres, que sempre som més fàcils d’obligar i dominar. I, no cal dir-ho, no convé incomodar els empresaris, que ja tenen prou feina. Si bé es cert que es fan alguns esforços per a millorar els embolcalls i envasos per fer-los més ecològics, això en no limita el volum a tractar que és el problema estructural real. Però ja se sap: al ric no se l’incomoda.

Finalment no cal dir que xipar no és gratis, com tampoc ho és el control de les dades que s’obtinguin del sistema, controlar els infractors i, esclar multar-los. Ja se sap: quan es dicta una obligació cal posar el guardià que la faci complir; i el guardià cobra. La implantació d’aquests sistemes no és gens barata. Desconec el cost de la inversió. Sembla que a Torelló la modernor de l’escombriaire intel·ligent (?) ens costarà 1,6 M€ cada any. No sé si hi ha algun retorn per a el calaix municipal, però de no ser així a cada torellonenc (no pas cada llar) el festival li pot costar més de 100 € cada any. Afegits a l’actual cànon de recollida, ens clavaran cada any 300 € de l’ala. Maria Calaf Forn, ambientòloga actualment a ENT medi ambient i gestió, diu:

“Darrerament, s’està apostant més fortament per aquests models de tancament de contenidors. És més còmode políticament no haver de justificar el canvi de model cap a porta a porta; poder seguir amb el mateix servei de recollida (o molt similar). No obstant, no s’han de perdre de vista varis aspectes: es tracta d’un model encara força nou, amb poques experiències al nostre voltant amb suficient rodatge, amb uns costos d’inversió elevats (entre 350 i 1.400 € per contenidor) i també de manteniment, unes despeses en personal de gestió de les dades i de gestió del manteniment més elevades, unes dificultats en trobar la tecnologia que encaixi bé amb el model de contenidors del municipi, entre d’altres.”

Ja es pot veure que no és cap bicoca. La mateixa ambientòloga afirma que aquest sistema “aconsegueix nivells de recollida selectiva de 10 a 20 punts per sobre dels nivells inicials”. La inversió no sembla, amb aquests números, gaire justificable.

Ja sabem que quan es collen els cargols a l’administrat, aquest mira de fer la pirula tant com pot a l’administració. Així és com, amb uns contenidors controladors, el veí espavilat deixarà la bossa a terra, o la llençarà per la finestreta del cotxe, o... a la porta de l’alcalde. Ja vindrà el moment de retorçar el control i posar una càmera al costat dels contenidors. Més cost, més guardians.

Llegint sobre el tema, trobo que la majoria d’articles parlen de la generació de residus, i que tots apunten com a generador al ciutadà. Aquest és l’error: l’únic residu generat directament per un humà és la merda que caga (disculpeu), la resta són residus que la indústria ens deixa a casa passant-nos la responsabilitat de la seva gestió i tractament.

És així que els ajuntaments, empesos per una preocupació constant pels seus veïns, s’empesca sistemes que ens dificulten la vida a desdir, sota uns principis hippie-happy-flowers que els permetin passar a posteritat com a defensors incansables per un món “sostenible”.

I tot sigui pel nostre bé. Amèn.

 

“M’he enfadat”

Així titula Thaïs Gutiérrez una nota publicada a l’Aradiumenge d’ahir, 27 de març de 2022. I s’enfada per: “…les crítiques que ha rebut ‘Red’, la nova pel·lícula de Pixar, que aborda el tema de la pubertat a través d’una noia de 13 anys. Alguns crítics s’han queixat que ‘només representa l’experiència femenina d’aquesta etapa’. Després d’anys d’empassar-nos pel·lícules, sèries i llibres on només hi havia experiències masculines, ¿de debò que hem de suportar això per una pel·lícula sobre una nena?”.

Jo no he vist aquesta peli, però sí que rebo, dia sí dia també, missatges, articles i opinions on exclusivament es parla de problemes femenins, o des de l’òptica femenina, on els homes ja no solament en són exclosos, sinó que directament se’ls ignora. Ara hi ha guerra a Ucraïna i molts civils es presenten voluntaris per defensar el país. Entre ells, també hi ha dones, però són una minoria irrellevant i, malgrat tot, són les protagonistes que surten a les fotos i reportatges de la TV o els diaris. Per cada dona que mor a la guerra hi ha cent homes que hi deixen la vida, i em quedo curt. Tot i així, d’ells gairebé ni se’n parla. Només ens ensenyen corrues de dones i criatures fugint del país. És injust i un biaix conscient de la informació que compleix escrupolosament amb la norma del que és políticament correcte.

Seguint amb la guerra, fa poques setmanes a TV3 van fer un reportatge sobre les dones ucraïneses que agafen les armes. En la presentació, es deia textualment que elles “van a la guerra per defensar allò que més s’estimen”. Es veu que els homes hi van a passar l’estona. Amb aquest argument podríem fins i tot justificar la guerra; això sí, mentre la facin les dones.

I així passa amb tantes altres coses: la tan esbombada “mirada de gènere” només és, en exclusiva, femenina. Cometent un greu error, el feminisme cau en aquesta exclusivitat tal i com van fer els seus companys masculins durant tant de temps, i han oblidat fàcilment que uns i altres som la meitat de la humanitat. Jo pensava que el feminisme el que pretenia era l’equilibri, no pas crear avantatges i posicions de domini. I jo també em pregunto si hem de suportar-ho, ells i elles, perquè el feminisme, i menys aquest, no representa pas totes les dones i el moviment no pot atribuir-se la representativitat absoluta.

Si la periodista està enfadada, jo també. I no pas per una pel·lícula, sinó perquè al darrere de les feministes no hi veig res més que una lluita pel poder.

No és or tot lo que lluu

Bellmunt de Mesquí. Un carrer.

Monforte de Moyuela és un poblet petit que solament té una setantena d’habitants. Està situat a la comarca aragonesa del Jiloca, a més de mil metres d’alçada. La seva alcaldessa, Paula Delmás, va fer una conferència ahir 23 de gener a un altre poble, també petit, aquest de la comarca del Baix Aragó. Es diu Belmonte de San José (Bellmunt Mesquí en català) i ara, una empresa “verda” que es diu Forestalia, vol instal·lar-los una quinzena de molins de 200 m d’alçada per a produir energia “verda”. No conec Monforte, només hi he estat de passada, però sí que sé coses de Bellmunt, un llogarret que conserva molt bé el traçat medieval que els seus veïns s’han afanyat a conservar. Això sí: entre ametllers i oliveres els seus carrers s’han anat buidant de gent i d’activitat.

Paula Demás va anar a Bellmunt a explicar-los què significa dir que sí a projectes de centrals eòliques com el que ara pertorba el poble del Mesquí, perquè ella, a base de mitges paraules i promeses incertes ha après amargament el pa que s’hi dóna. A Forestalia li van assegurar que, si la gent del territori està en contra de les instal·lacions, desisteixen. Diu Delmás: “Els vaig explicar que no, que vam fer una reunió veïnal i va sortir la negativa per majoria, però ells van continuar i ara estem al·legant. Diuen que on la gent estigui en contra no es posen i com veieu, és fals”. Quan l’empresa els presenta el projecte, ja fa mesos que l’han elaborat, els terminis d’al·legacions fan via, i quan els veïns volen recórrer ja no hi ha temps.

Però el més important és quan Paula Delmás els parla dels diners, sumes enlluernadores que els prometen i, per descomptat, paguen. En aquest sentit, el discurs de l’alcaldessa és alliçonador, clar i colpeja ambicions incertes: “Una vegada a dins [del consistori] sóc conscient que un ajuntament no necessita aquests diners perquè el que necessita el poble és tenir col·legi, unes carreteres ben arreglades i metges que vulguin venir. La realitat és que el col·legi el tancaran perquè no hi ha més nens i que les metgesses deixaran de venir perquè no hi ha gent. Pel que fa a carreteres, tenim de les pitjors de la província, però, això sí, tenim diners al compte”. No tothom té la clarividència d’aquesta dona ni el valor de reconèixer els errors i Forestalia, i d’altres, s’aprofiten d’aquests petits ajuntaments enlluernant-los amb uns diners que no necessiten i que seran el seu final. En realitat, aquesta energia “verda” matarà el poble i acabarà amb els pocs recursos que tenen, com a Monforte on ara als camps “ja no hi ha guatlles des que hi ha els aerogeneradors, i des de dalt del castell només es veuen molins per tot arreu. Els diners no ho són tot, si marxem les persones, què en queda? Només ferralla al voltant”. Aquesta és la trista i miserable realitat de les energies verdes, renovables, que potser sí que ho renoven tot; tot excepte la vida humana que es veu expulsada, denigrada i empobrida en benefici de les grans corporacions. Tot sota la benedicció dels nostres governants que, agenollats davant l’altar de l’ecologisme, abaixen la testa davant la potada dels quartos. S’omplen la boca de grans paraules mentre paguem els mateixos de sempre i omplen les butxaques dels de sempre. Que déu els agafi confessats.

Joan Timoneda, escriptor i editor valencià que visqué al s. XVI, escrivia això:

Preniu, dama, mon consell,
encara que us semble cru:
Que tot lo novell és bell
i no és or tot lo que llu.

Als nostres governants, i als ecologistes recalcitrants i catastrofistes, els agrada el que és nou, modern, ecològic i sostenible, que compra vots i voluntats capgirades per gretes quinzeneres. Però s’haurien de gravar tots plegats a ferro damunt la testa que no és or tot lo que llu, que els nostres vells ja ho sabien i sembla que ells ho han ben oblidat.

 

Uns minuts al CAP

Faltaven 5 minuts per les 8 quan he arribat a la porta del CAP, on s’esperaven una quinzena de persones que, com jo, anaven a fer-se una extracció per a una anàlisi de sang. Feia fred. El termòmetre del cotxe marcava -3ºC quan l’he deixat a l’aparcament. Pacients, esperàvem que s’obressin les portes, mentre a dins, ben calentones, anaven fent les seves coses un parell d’administratives. Quan passaven 7 minuts de les 8 ha sortit una noia amb un grapat de papers a la mà i ha començat a llegir noms. Cinc o sis persones han entrat a l’edifici mentre la noia, amb to de reny i cadència de mama burxadora, ens ha engegat: “La resta us haureu d’esperar, perquè heu vingut massa d’hora. Estàveu citats per un quart de nou”. Una mica entumits pel fred hem trigat uns segons a reaccionar i, mentre la noia, sense escoltar nostres murmuris –jo li en engegat un “no cal que ens renyis”– tothom ha començat a treure les paperetes de la cita: a tots deia que havien d’acudir a les 8, no a ¼ de 9 com havia dit la matrona de torn.

No havia passat un minut que la noia tornava a sortir amb un altre grapat de papers a la mà. Els pacients s’han afanyat a ensenyar-li la papereta, però ella n’ha fet cas omís i, amb un gest evident de desdeny, ha tornat a llegir més noms: potser 20, i hem anat entrant a l’edifici. Un cop a dins, com un guardiacivil entrenat, ens recordava amb veu casernària que havíem de mantenir la distància. Val a dir que ningú li ha fet cas, no pas pel que deia sinó per com ho deia.

Mentre esperàvem, almenys una dotzena de persones, totes dones menys un home, s’han anat incorporant a la feina. Ho dic perquè anaven vestides de carrer i tornaven amb l’uniforme i la imbatible rebequeta al damunt. Semblaven apressades amunt i avall. Cap d’elles ens ha dit ni un bon dia. A les mans duien papers, alguna caixa i dues o tres es miraven el mòbil molt concentrades. Jo m’anava fixant en elles, en la gent que s’esperava i en els objectes que m’envoltaven. El que m’ha cridat més l’atenció ha estat una cadira de rodes. Li faltava un dels recolza-braços, i de la barra que el sostenia en sortien uns cargols gens amistosos; les rodes estaven gastades i d’una d’elles se n’esmicolava la goma per l’ús. El més desagradable però, és que estava plena de pols i el seient tenia unes taques gens amables. Mentrestant anava passant personal: ja era un quart de deu, o sigui que feien tard.

No és la primera vegada que em topo amb la mala educació i la falta de respecte cap al pacient, una mena de “què hi fots tu aquí”, que m’inquieta i em produeix desassossec. Gent amb formació superior i específica per a la cura de persones en moments d’inseguretat personal, semblen haver oblidat el principi elemental de la medicina: el pacient. No costa tan un bon dia ni tampoc usar un to i unes maneres polides, ja no dic exquisides. L’actitud de deixadesa, arrossegant els peus o tractant el material amb poca cura, necessitarien correcció. L’estat de les parets, plenes de papers mal enganxats o mig caiguts, i també obsolets o caducats; les portes escrostonades, bombetes que no van... Tampoc és gens agradable trobar-se 5 o 6 empleades a la recepció xerrant animadament entre elles, quan una dotzena de persones esperen per ser ateses... mentre, se sent el telèfon sona que sonaràs.

Bravo i totes les gràcies per l’esforç dels professionals que ens atenen en temps de pandèmia jugant-se, en algun període, la pròpia salut i recolzar la seva eterna petició de més sou i més mitjans. Però totes aquestes coses que he descrit abans no valen diners ni necessiten cap aparell especial: només la voluntat personal de cadascú dels que treballen als centres. Un somriure o un bon dia, una postura correcta i positiva i un to de veu amable, haurien de formar part de la manera de comportar-se de tots els professionals. Arribats aquí vull manifestar que un comença a estar cansat de les professionals d’infermeria, totes dones en un 99%, que semblen mames renyadores, d’aquelles que t’engeguen un “oi que farem pipí, rei”, a tu que els tripliques l’edat i que et mereixes respecte, d’aquelles noies que, com la d’avui, observen una actitud que ratlla la indecència.

Repeteixo, és molt d’agrair l’esforç ingent que fan metges, infermeres i infermers, personal de neteja, els administratius, del sistema sanitari. Però aquesta dedicació no dona butlla per relaxar el tracte que ens mereixem el pacients.