La rebequeria

 

Aquesta setmana hem assistit a l’espectacle infantil i ridícul que ens ha ofert tota una ministra del Govern espanyol: la rebequeria de la senyora Yolanda Díaz al Congrés de Diputats. Ella pretenia que s’aprovés el seu projecte personal, la seva obsessió de govern, que és una reforma laboral important i de conseqüències certament inquietants. Encesa com una teia, la senyora Díaz va deixar anar el seu ressentiment especialment contra Junts per Catalunya, perquè eren, precisament, els seus vots els li calien per triomfar.

Pretendre una reforma d’aquesta magnitud –rebaixar les hores treballades sense rebaixar els sous– sense tenir la majoria de la cambra és un brindis al sol per a qualsevol observador de la realitat política. El seu Govern ha fet moltes promeses a la gent de Junts i no n’ha complert ni una, i ara ha pretès que li aprovin la nineta dels seus ulls. No, no és políticament possible quan l’únic element de pressió que té Junts és precisament aquest, tombar les iniciatives del rival. I ja se sap: a sants i nadons, no els prometis si no els dons.

Però mirem-nos aquesta reforma que significaria treballar dues hores i mitja menys a la setmana, cobrant el mateix sou. Molt bé. Tornem a Josep Pla: “i tot això qui ho paga?”. Aquest sobre-cost les empreses l’han de repercutir d’una manera o altre als seus escandalls, perquè si no s’hi juguen la continuïtat del negoci, i amb ella molts llocs de treball. Quan aquest escandall amenaça seriosament el benefici no en queda d’altra que tocar el preu de venda, amb la qual cosa “qui paga” acaba sent l’obrer, el treballador, el pupes de sempre. I amb això la ministra vol fer-nos creure que millorarem el nostre nivell de vida? Si els nostres ingressos són erosionats pel preu que hem de pagar per viure, no veig que les hores de menys compensin els qui ja no arriben a final de mes. Si en el seu infantilisme lluminós pensa que les empreses absorbiran el sobre-cost és que la seva immaduresa arriba a límits fora mesura.

Tinc notícies que ella no ha volgut tocar ni una coma del seu projecte de reforma, i aquí ha topat amb Catalunya i Junts. La realitat del teixit industrial català, farcit de petites i mitjanes empreses, no aguantaria ni de tros aquest despropòsit. Per això Junts demana diàleg i flexibilitat d’aplicació. No s’oposen a la reforma, han dit per activa i per passiva, però sí que volen flexibilitat per la seva adaptació al territori del Principat.

El problema de la senyora Díaz és que no identifica el “paganu”, més ben dit: no el vol identificar. I això que, com a bona socialista, el coneix de primera mà. Qui hauria d’assumir el saldo negatiu és el capital. Però ella aquí es caga a les calces i obvia un dels principis de la seva pròpia ideologia. L’excedent que el nostre treball i el capital generen s’hauria de repartir socialment i no en percentatges de participació en un negoci. Mentre continuem atorgant al capital el privilegi d’apropiar-se de l’excedent, no aconseguirem millorar l’estat del benestar. Només seguirem creant mega-milionaris que dominen el món amb pressupostos molt superiors als dels estats. Idò, Yolanda? Ens arremanguem i anem a veure don Florentino i li diem que els seus impostos pujaran fins on calgui per sostenir un nivell de vida digne pels obrers? Però no, a la Yolanda combativa se li acaba la pólvora quan veu amenaçat el seu status, el panís i el cul. Aleshores la lluita obrera, de la que s’omple la boca als discursos, es desinfla i envia la pilota a la butxaca dels seus estimadíssims treballadors.

Fins al capdamunt de sentir discursets de fira que ens volen fer creure que fan les coses “pel nostre bé”, quan ens fan els pagadors dels seus deliris de grandesa històrica. A la merda, senyora Díaz, vostè i el seu somriure traïdor.

Coco Chanel

 

Avui –31 d’agost de 2025– al migdia, a CatRàdio, ens han explicat la vida de “Gabrielle Chasnel, dite ‘Coco Chanel’”. He escoltat una mena de conte delirant escrit amb un biaix de gènere feminoide notable, inexacte i mancat de detalls importants. L’autor del guió volia fer-nos creure que la gran dissenyadora va ser una alliberadora de l’encotillament que, en tos els sentits, patia la dona d’entre guerres. No deixa de ser certa aquesta faceta, però no va ser res més que una anècdota en el seu camí de trànsit per la moda i el disseny, una via en la qual va excel·lir. És cert que volia el cos de la dona lliure de faixes, però només en el sentit estètic: res d’ideologia alliberadora. Els seus dissenys obeïen a la simplicitat de línies i prou, sense anar més enllà. El cert és que va crear un imperi que li proporcionà una fortuna personal notable, que mai no va dedicar a tasques socials o humanitàries, sinó a reinvertir en nous negocis com el de la perfumeria.

En el conte s’han obviat els seus nombrosos amants. Coco va ser cobejada per homes rics i amb títols nobiliaris dels ambients fastuosos que freqüentava. Étienne Balsan va ser qui la va introduir als salons de l’alta societat, els quals ja no va abandonar mai. No hem d’oblidar, entre altres, el seu gran amor Arthur Capel “Boy”, casat, que li va finançar les botigues que ella anava obrint. També han oblidat mencionar que el pintor català Josep M. Sert li va decorar l’Hôtel de Rohan-Montbazon, a París. Sert es va casar amb ‘Misia’ Marie Sophie Olga Zénaïde Godebska, amiga de Chanel.

Quan es va declarar la Segona Guerra Mundial, Coco va aprofitar per prendre represàlies contra els seus empleats, que havien participat en les vagues de 1936, i els va acomiadar a tots. Del seu famós perfum Chanel nº 5 només en tenia un 10% dels drets. La resta era dels Wertheimer, una família jueva. El 1941 va reclamar la propietat de la marca a les autoritats alemanyes, afirmant que “eren propietat de jueus” refugiats als Estats Units i sol·licità una “compensació pels danys patits durant aquests disset anys”. Si bé no ho va aconseguir – els Wertheimer havien estat més llestos– aprofitar-se de la condició de jueus per robar-los els drets no sembla massa ètic.

Les seves activitats anti-jueves, d’extrema dreta i les diatribes antisemites van ser una constant durant el conflicte. Però el més greu va ser que, segons documents d’arxius alemanys i de l'MI6, va convertir-se en l’agent F-7124 amb el nom en clau “Westminster” reclutada com a espia de l'Abwehr, servei d’intel·ligència alemany. Només un conjunt de circumstàncies i, sobretot, la intervenció del seu amic Winston Churchill, van impedir que fos jutjada i condemnada. Els membres del comitè que la van interrogar no coneixien els documents classificats que avui són públics, cosa que explicaria la seva decisió. Esporuguida, es va exiliar a Suïssa fins el 1954.

El maig de 1968 va ser un punt d’inflexió en la personalitat de Coco Chanel: es va tornar tirànica i va renegar de l’onada hippie que envaïa els carrers. Se la va acusar de manllevar les idees de Sert per als seus dissenys i se’n va defensar amb violència inusitada, cosa que la va posar en evidència. Quan Mary Quant i André Courrèges van popularitzar la minifaldilla ella s’hi va posar de cul i en va escriure i dir mil pestes.

A poc a poc es va anar quedant sola. Envoltada de cortesanes tronades, criticava les noies amb texans i el feminisme, amb especial virulència. Enfadada amb el món es va anar aïllant i va morir el 1971 a l’Hotel Ritz a la Place Vendôme de Paris.

Com que el guionista de CatRàdio ens presentava Coco Chanel com un exemple de l’alliberament de la dona, com una persona procedent d’orígens molt humils i per tant bona persona, i defensora del feminisme, m’ha semblat adient aportar certs aspectes que evidencien el biaix manipulat de la biografia.

Sap greu que una ràdio pública vengui una història com a exemplar quan té moltes, massa, ombres. Ni que sigui a major glòria del feminisme.

Dels cristians bons

 

Entre els meus amics hi compto uns quants capellans i fins a alguna monja. Han estat, i són, grans persones, amb un elevat respecte per tot i per tothom i que han dedicat la seva vida, tota i sense recança, als altres. Entre ells hi ha rectors, vicaris, frares, un bisbe, missioners i ensenyants. A tots ells els dec respecte i agraïment.

He de dir que de la meva tradició cristiana en queda poc, només uns quants principis. No sóc practicant i m'hauria de definir com a escèptic, i fins agnòstic, respecte a l'autoritat romana. Amb tota sinceritat no mereixen pas la meva atenció. I encara afegiré que els anys de la meva educació primera els vaig passar amb els hermanus de La Salle, de qui tinc un record nefast. Resumint, al catolicisme no li dec pràcticament res més que no siguin retrets.

En defensa d'aquestes persones que he esmentat, he de dir que em dol i que em sap greu quan se'ls fica manta vegada al mateix sac dels violadors, abusadors, sectaris i altres horrors que han comès individus sense ànima. Massa savis de Vilatrista parlen de col·lectius com si tots els seus integrants fossin culpables de crims innombrables. Aquells, no s'ho mereixen.

El cristianisme s’ha convertit en l’ase dels cops, en el “fot-li que és de Reus” i rep batzegades de totes bandes: tothom s’hi veu amb cor perquè hi posen l’altra galta. I si bé molts s’ho mereixen pels crims horribles que han comés homes i dones d’entre els seus representants —recentment a Irlanda s’ha descobert un crim execrable de monges contra infants i mares—, també és cert que un bon nombre han estat bons homes i bones dones que han dedicat la seva vida als altres, amb una dedicació absoluta.

Aquests valents que vomiten odi sobre tot el col·lectiu cristià no tenen, en canvi, el mateix esperit crític quan es tracta de denunciar els crims de l’islam, que n’ha comès molts i molt horrorosos en mom d’Al·là. Això és perquè aquests no hi posen l’altra galta, sinó que decreten una fàtua i et fan la vida, i si poden te la prenen. I és que el mico islàmic no és de goma i el seu llibre els insta a acabar per la via criminal amb els eventuals enemics de la mitja lluna. En aquest cas, a aquells valents vomitius, la covardia els fa porucs i fins traïdors a les seves arrels.

El cristianisme ha tingut, té i tindrà molts elements defectuosos; entre els seus creients hi haurà cràpules indecents que embrutin i fins rebreguin els principis essencials de les seves creences. Però també ha tingut i tindrà a les seves files molt bona gent, i és en la seva memòria, la dels bons, que vull reivindicar-los i dir als qui empastifen a palades a tota cuca que belluga que no, que no és just.

Escric això aquests dies en què fa dos anys ens va deixar el benvolgut Dídac Faig, del qual vaig escriure al seu dia: “I era BO. Perquè estimava tot el que existia damunt la terra, tot excepte la maldat i la injustícia que el treien de polleguera i l’indignaven. Però dels actes dels homes, de les seves febleses, n’evitava fer-ne judicis, concedint sempre el benefici del dubte. Tenia conviccions fermes i arrelades a la seva fe, però no mai condemnes que ell deixava a la mà del Creador.”