divendres, 23 de gener del 2026

Paneque i l’orxata

Aquests dies la senyora Sílvia Paneque i Sureda, Consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, i portaveu del Govern, té feina i molta. El gloriós desastre que ha afectat la mobilitat de tot el país l’han feta saltar de la cadira i moure el paner (no és riota).

Quan passen fets greus, els ciutadans esperem una reacció proporcionada i enèrgica dels nostres pagats governants, però la senyora Paneque sembla l’antítesi d’aquesta qualitat que la gent entenem que forma part del currículum de qui ens representa. Lluny d’això, la Consellera amb veu monòtona, i amb to de tant-se-me’n-fot, desgrana declaracions que fan pena i donen un espectacle vergonyós. Dir que el Govern “ha fet tot el que podia dins de les competències que té”, no és altra cosa que reconèixer la total inoperància, impotència i la manca total d’autoritat que té, i ha tingut, la nostra Generalitat. A Madrid, com sempre, se’ns pixen a la boca i ens van dient que plou, mentre els nostres governants ens ho venen alegrement com pluja daurada. La realitat és que no fem por a ningú gràcies al servilisme del PSC a la capital. Mentrestant, als ciutadans en van donant per l’oremus. Amén.

Amb els usuaris humiliats una vegada i una altra, les sangs (com diria la meva tieta) de la senyora Paneque no es caracteritzen per bullir: més aviat semblen aquella mena de fluid dolcenc, sorrenc i fred que anomenem orxata. Amb aquesta actitud passiva i apallissada no fa altra cosa que malmetre, encara més, la maltractada autoestima catalana. En les seves declaracions no s’aprecia ni un gram d’empatia i molt menys de mala guixa en defensa nostra. Només hi veiem una submissió absoluta. Com un gos moll sota la pluja s’arrossega pel fang sense bordar un trist lladruc.

Deixi l’orxata, senyora Paneque. Foti’s una copa d’orujo, o de conyac, o, si molt convé, de ratafia i alci la veu d’una vegada o se’ns menjaran de viu en viu. Collons!

diumenge, 4 de gener del 2026

Recordant Climent Forner

Climent Forner i Dídac Faig a Olot.

Vaig conèixer Climent Forner ja fa uns quants anys en la presentació d’un llibre (no recordo quin era)  del gran amic Dídac Faig, a Bigues i Riells, d’on en Dídac n’era rector i vicari de la Garriga. Climent, un home de gran bonhomia, acabava aleshores de traduir de l’occità l’obra Guillem de Berguedà. Tots tres vam tenir una llarga conversa sobre poesia i poetes que va marcar amb força la meva pobra obra poètica.

Per atzars del destí, el vaig tornar a veure pel març del 2007 en una altra presentació, la del llibre Retorn a la vall també de l’amic mossèn Dídac Faig, aquesta vegada a Olot. Era el cinquè poemari d’aquest poeta d’Anglès. De nou, la conversa va ser, malgrat el temps passat, llarga i engrescadora. De fet, amb en Climent només es respirava optimisme salpebrat amb una fina ironia. D’ell recordo especialment les seves obres L’Ull de Taüll i la satírica Arondeta (versos perversos), que vaig llegir amb avidesa.

En Dídac va morir el 2023 i aquest gener de 2026 l’ha seguit en Climent. Hauré d’afegir al meu enyor pel Dídac el d’en Climent, dos poetes, dos patriotes catalans, que em van instruir en el difícil art d’escriure poesia i d'estimar el país. Ja els veig, en algun racó de cel, encaterinats en algun sonet. Que us ho passeu la mar de bé!