Pel
que he pogut veure al mur d’aquesta organització, volen representar els
anomenats manters, venedors ambulants que ofereixen la seva mercaderia irregular
pels carrers i places del país. Sembla que aquesta gent s’han de guanyar la
vida de manera precària i il·legal per poder sobreviure. Ells, com que no tenen
permís de treball, lluiten les seus drets aquí, fora de les organitzacions del
país, constituint una mena de sindicat de classe: la dels manters subsaharians.
Han
hagut d’arribar a casa nostra de mala manera, travessant el continent africà,
per caure en mans de pirates i màfies, que els cobren una pasterada per
pujar-los a una barca perquè molts s’ofeguin en la travessa. Un veritable
tràfic de persones que no s’atura, de gent que volia arribar a Europa per tenir
una vida millor. Van venir enredats, perquè aquí, la vida pot ser millor, però
no la regalen, no és fàcil i s’ha de treballar molt. Parla la nota de que són
joves i que necessiten fer-se un futur, i els caldria saber que aquí tenim una
taxa d’atur juvenil del 40%.
Està
bé que es constitueixin en sindicat, que es queixin de les poques possibilitats
que tenen de treballar, que es manifestin pels nostres carrers i places i que
exigeixin els seus drets. Jo em pregunto: i si tota aquesta energia que empren per
reivindicar-se a Europa la dediquessin al seu país? Cridar des d’aquí contra un
tractat no els servirà de gaire, més aviat els perjudicarà perquè estan en un
país dels que han negociat l’acord. Ara bé, si fundessin un sindicat allà, si
es manifestessin allà, potser els seria més profitós i productiu. Fer-ho des d’aquí
és com gratar el cap de l’ase.
Haurien de saber que, a Europa, si tenim drets
laborals i socials és perquè ens els hem guanyat a base de bufetades, de
lluites de generacions, amb morts i empresonats i fins amb guerres. El nostre
benestar, el que tinguem, l’hem lluitat amb duresa i ens ha costat esforç i
vides. Mentre els joves senegalesos continuïn desertant de la lluita al seu
país, els seus hereus continuaran sent pobres i a Europa no hi cabem tots.
Repeteixo, està bé lluitar pel propi benestar, però no
a costa del benestar d’altri. Abandonar el seu país no deixa de ser una traïció.
Mentre el joves africans continuïn pujant a una barca per saltar-se generacions
de lluita i sacrifici, Àfrica no sortirà mai del pou. No en trauran res de
culpar el colonialisme i els perversos europeus que signen contractes
draconians. Han de girar la vista cap els seus governants i ensenyar-los les
dents, lluitar a la seva terra per la seva terra.
