A la portada del diari Ara d’avui (23/02/2019) llegeixo que
el Papa Francesc ha dit que “tot feminisme acaba sent un masclisme amb
faldilles”. Jo no diria que tot el feminisme vagi cap aquí, però sí que
observo, i denuncio, que una part d’aquest moviment té una tendència creixent,
i potser obsessiva, en convertir les dones en els nous mascles, en les
dominadores socials, en ser “califes en lloc del califa”. No sé si recordeu
aquell personatge, Iznogud, que en el Bagdad del les mil i una nits volia
destronar Harún El Pussah, el bonifaci. Iznogoud intentava una vegada i una
altra destronar el califa amb ardits recargolats, però la bonhomia del califa
sempre el derrotava. I és que quan un s’entesta en demostrar que les
dolenteries només les fa l’altre acaba sent ell el més dolent.
Doncs bé, curiosament, a la pàgina 2 del mateix diari hi
llegim l’article de l’Empar Moliner on parla de la desafortunada i impertinent
intervenció de Felip de Borbó, on posa la justícia per damunt de la democràcia.
En una frase d’aquesta peça, na Moliner diu que (a Felip) “l’han posat per
la llei de la monarquia, que es basa, com sabeu, en l’esperma”. Com si en
la biologia l’òvul fos un element innocu, endinya la culpa a l’espermatozou,
com si en la història no hagués existit mai cap reina dèspota, folladora i
tirana; com si cap reina consort hagués influït mai per res en el seu egregi marit
en les seves polítiques i estirabots. Tothom dóna per segur que el Borbó actual
és vaca, calçasses, que na Letícia li marca paquet i ell afluixa. No tinc la
vora prima, però quan les femellistes es queixen de que l’aire condicionat del
congrés és masclista perquè elles van amb tiretes i ells amb americana, no me’n
queda d’altra i denuncio aquestes injeccions que es fan “sin que se note el
cuidado” per fer caure el pes de la culpa en la banda masculina en
exclusiva.
Al Papa, les feministes se li han llançat a la jugular sense
entretenir-se a pensar, sense ni imaginar una lleu autocrítica. Però una mica
de raó la té l’home, perquè al cap i a la fi, el combat feminista és una lluita
pel poder i, amb faldilles o pantalons, les misèries del poder no es diferencien
gens.
