He de dir que de la meva tradició
cristiana en queda poc, només uns quants principis. No sóc practicant i
m'hauria de definir com a escèptic, i fins agnòstic, respecte a l'autoritat
romana. Amb tota sinceritat no mereixen pas la meva atenció. I encara afegiré
que els anys de la meva educació primera els vaig passar amb els hermanus
de La Salle, de qui tinc un record nefast. Resumint, al catolicisme no li dec pràcticament res més que no siguin retrets.
En defensa d'aquestes persones
que he esmentat, he de dir que em dol i que em sap greu quan se'ls fica manta
vegada al mateix sac dels violadors, abusadors, sectaris i altres horrors que
han comès individus sense ànima. Massa savis de Vilatrista parlen de
col·lectius com si tots els seus integrants fossin culpables de crims
innombrables. Aquells, no s'ho mereixen.
El cristianisme s’ha convertit en
l’ase dels cops, en el “fot-li que és de Reus” i rep batzegades de totes
bandes: tothom s’hi veu amb cor perquè hi posen l’altra galta. I si bé molts
s’ho mereixen pels crims horribles que han comés homes i dones d’entre els seus
representants —recentment a Irlanda s’ha descobert un crim execrable de monges
contra infants i mares—, també és cert que un bon nombre han estat bons homes i
bones dones que han dedicat la seva vida als altres, amb una dedicació absoluta.
Aquests valents que vomiten odi
sobre tot el col·lectiu cristià no tenen, en canvi, el mateix esperit crític
quan es tracta de denunciar els crims de l’islam, que n’ha comès molts i molt horrorosos
en mom d’Al·là. Això és perquè aquests no hi posen l’altra galta, sinó que decreten
una fàtua i et fan la vida, i si poden te la prenen. I és que el mico islàmic
no és de goma i el seu llibre els insta a acabar per la via criminal amb els
eventuals enemics de la mitja lluna. En aquest cas, a aquells valents vomitius, la covardia els fa porucs i fins
traïdors a les seves arrels.
El cristianisme ha tingut, té i
tindrà molts elements defectuosos; entre els seus creients hi haurà cràpules
indecents que embrutin i fins rebreguin els principis essencials de les seves
creences. Però també ha tingut i tindrà a les seves files molt bona gent, i és
en la seva memòria, la dels bons, que vull reivindicar-los i dir als qui
empastifen a palades a tota cuca que belluga que no, que no és just.
Escric això aquests dies en què fa dos anys ens va deixar el benvolgut Dídac Faig, del qual vaig escriure al
seu dia: “I era BO. Perquè estimava tot el que existia damunt la terra, tot
excepte la maldat i la injustícia que el treien de polleguera i l’indignaven.
Però dels actes dels homes, de les seves febleses, n’evitava fer-ne judicis,
concedint sempre el benefici del dubte. Tenia conviccions fermes i arrelades a
la seva fe, però no mai condemnes que ell deixava a la mà del Creador.”
