En aquells temps remots tots dos ens desplaçàvem pel món amb un Citroën 2CV que competien per quin era el més tronat. Malgrat el seu estat precari, aquella joia ens duia per tot arreu sense greus conseqüències. Amb la Carme, vam pujar al cotxe i, sorpresa!: no es va engegar! Vam aixecar el capó i els quatre ferros que constituïen el motor semblaven tots al seu lloc. Què cony li podia passar al munt de llauna?
Amb el Pep, amb posat sever, vam reflexionar i vam arribar a la conclusió que potser era l’ “avaria dels pobres”: la carraca s’havia quedat sense gasolina. Observat el quadre d’instruments ho vam confirmar: l’agulla marcava patèticament “0”.
Sense badar, vam decidir de fer una transfusió d’un 2CV a l’altre i, amb un tros de mànega vella que vam introduir al dipòsit de l’auto d’en Pep, ens vam mirar: qui xuclava per fer l’extracció? Com que el culpable era jo, vaig decidir fer l’intent. De primer tímidament, i com que la gasolina no acabava de pujar, amb més empenta després. Una fastigosa glopada de gasos em va omplir la boca i el nas i em vaig treure el tub de la boca mig torrat. En Pep es partia de riure mentre jo escopia i esbufegava. Ell, bonhomiós i enriolat, em va prendre la goma dels dits i amb un “va, fuig” va reprendre la jugada, però no li va sortir gaire millor que a mi i en pocs segons ja estossegava i renegava. Em tocava a mi, però no va ser a la tercera, sinó a la quarta que, amb algun glop de líquid a la boca, en Pep va fer el miracle: la gasolina emplenava lentament la galleda. Abocada dins del dipòsit assedegat, el motor va estossegar un parell de vegades i es va engegar, mentre les dones aplaudien el nostre acte heroic.
Després de tants anys, Pep, avui, 29 de maig de 2024, m’ha vingut a la memòria aquell moment de glòria i, entre trist i amb un mig somriure als llavis, l’escric en memòria teva, perquè ara puc ben dir, Pep, que aquella nit vam mamar tots dos a la mateixa ampolla.
Encara t’abraço, amic.
A la fotografia, en Pep a la casa que tenien ell i la Pilar a Sant Pere de Torelló
